|
Inici » Articles, núm. 009, gener del 2011 2 gener 2011

Sobre les propietats curatives de la Música i el “So” al segle XVII

SERGI GRAU TORRAS

El jesuïta alemany Athanasius Kircher (1601/2-1680) va tenir una intensa activitat literària en diferents camps del saber. Al llarg de la seva vida va escriure molts llibres relacionats amb temes ben diversos com la geologia, filosofia, ciència, egiptologia, medicina o inclús música. En el camp de la música, va determinar unes propietats per la sonoritat que li conferien una capacitat terapèutica.

Athanasius va ser una d’aquelles grans figures, hereva de la tradició renaixentista, en la que tots els camps del saber formaven part del coneixement. Poc després de morir, al 1684 va sortir publicada a Habsburg una biografia a través de la qual podem conèixer força dades de la seva vida.[1] Nascut a Geisa, Alemanya, va estudiar Teologia a Westfàlia comlpementant els seus estudis amb altres disciplines com les ciències naturals o les matemàtiques. Al 1618 va ingressar a la Companyia de Jesús i va viure bona part de la seva vida a Roma, des d’on va publicar la gran majoria de les seves obres. Coneixia molt bé els clàssics grecs i llatins, que seran la base de la seva obra filosòfica. Estava fascinat per la cultura egípcia, i també per la cultura d’Orient, tema del que va escriure en diverses ocasions. Un dels seus camps d’estudi fou la geografia, disciplina a la que va dedicar obres com el Mundus Subterraneus (1665) en la que presenta un ventall de noves concepcions geològiques sobre la terra i la seva formació.[2] Moltes de les seves obres van tenir en l’època un gran interés pel públic.

Athanasius és un representant de la ciència. La nova metodologia d’estudi que de mica en mica s’anava imposant al llarg del segle XVII i XVIII conferia a la naixent disciplina del camp científic un tarannà molt més empíric. Això permetia que el coneixement mecànic i tecnològic de l’època es fusionés amb la filosofia natural i com a resultat apareguessin obres que tenien influències d’ambdós corrents. Kircher és un dels grans representants d’aquesta disciplina. En les seves obres hi trobem els referents de la filosofia clàssica, de l’escolàstica i la patrística, fusionats amb diferents camps del saber, com les ciències naturals, amb teories molt atrevides que rodegen en ocasions la heterodòxia.

Pilrig Group © Andrea Geile 2007. Photo: Andrea Geile

Pilrig Group © Andrea Geile 2007. Photo: Andrea Geile

Un dels seus llibres més coneguts en el camp de la música és el tractat Musurgia Universalis, publicat a Roma al 1650[3]. En el Musurgia desenvolupa una magna obra de teoria musical en la que integra un gran ventall descriptiu d’instruments acompanyat de plànols i esquemes que són d’un gran interés. De tots ells, l’Arpa Eòlica – una gran cítara amb cordes que es mouen amb la força del vent – va tenir un gran ressó. Alguns autors van quedar fascinats amb aquest instrument, com Georges Kastner que li va dedicar un tractat a mitjans del segle XIX en el que assimilava aquest instrument amb la música còsmica[4]. I de fet, un dels aspectes més remarcables de l’obra de d’Athanasius és que concep la música com quelcom especial, màgic. La seva obra s’integra dins la tradició musical i filosòfica de l’harmonia de les esferes, en la que la música és interpretada com un reflex de les proporcions i l’equilibri  de l’univers.

No tan conegut com el primer llibre, el seu segon tractat de teoria musical és el Phonurgia Nova publicat al 1673.[5] En aquest segon llibre, l’autor contínua amb l’art mecànic i físic que havia caracteritzat el primer i s’endinsa en la naturalesa i les propietats del so. Ell mateix defineix el terme Phonurgia al glossari com la “facultas mirabilium per sonos operatrix”; Phonurgia ens parla sobre les meravelloses facultats i propietats del so.

El llibre comença amb la dedicatòria a l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Leopold I de Habsburg. Dividit en dues parts, la primera s’anomena “Phonosophia anacamptica”. És el que ell especifica com ars echonica, és a dir, tracta sobre la influència de l’eco, una de les propietats del so de les que l’autor està més interessat. Aquesta primera part està centrada en la influència de la música sobre els sers humans dividit en varies seccions entre les que es troba un estudi sobre l’origen, la naturalesa i les propietats del so i de les normes que el regeixen. En aquesta part també descriu diversos instruments que fan articular el so, alguns d’ells molt interessants. Athanasius és un representant de la ciència experimental i en els seu estudi utilitza diferents branques del saber com la mecànica, les matemàtiques, la trigonometria, l’arquitectura, la metal·lúrgia, el magnetisme, l’aereologia, etc. Amb totes aquestes disciplines, analitza les vibracions i l’eco que produeix el so des d’un punt de vista més científic.

Athanasius també és un inventor. En ocasions els seus invents ens recorden al geni de Leonardo, ideant i projectant màquines i instruments que encara no s’han materialitzat i que estan al llindar de la realitat i la ficció. Un dels seus invents més peculiars que descriu al llibre és l’estàtua que pot articular sons.[6] Ell mateix ja havia explicat en altres obres – a les quals remet al lector- la gran quantitat d’estàtues que els egipcis havien construït i que s’acompanyaven d’unes flautes que podien emetre sons. Eren estàtues que parlaven. Albert Magne seguint aquesta mateixa línia havia ideat un cap capaç d’articular sons. Per Athanasius, això no deixava de ser una falsedat perquè emulaven els sons de la naturalesa tal i com feia la màgia natural, mentre que l’instrument que ell proposava, podia arribar a articular sons reals. Era una estàtua de la que en sortia una gran trompeta, un tub cònic en forma d’espiral i ocult que travessava la paret de l’habitació on hi havia l’estàtua i es dirigia a la plaça principal. Tenia la finalitat d’amplificar les veus, cridar a distància, o emetre tot tipus de sons i música cap a diferents zones. Era un megàfon gegant.

També dedica una part del llibre a la presentació d’edificis que permetien gaudir de bona acústica. Un dels primers exemples és el Teatre de l’arquitecte romà Vitruvi. [7] En el llibre cinquè del tractat de Vitrubi De Architectura, hi va establir una reflexió sobre el so i l’harmonia de l’espai. Posteriorment, Cèsar Caesariano va editar i comentar el tractat de l’arquitecte romà en la primera edició que va aparèixer a Europa, i que Athanasius coneixia i va utilitzar en el seu estudi. La concavitat de la construcció del teatre permet que el so circuli – a través del vent – de tal manera que les veus es poden escoltar a la perfecció des de diferents posicions. És un dels millors exemples harmònics del so i de l’eco.

Un altre edifici és el Palau Farnesio de Màntua, un palau renaixentista que reflexa les propietats de l’harmonia arquitectònica,[8] igual que la Vil·la Simonetta de Milà.[9] És la simetria d’aquestes tres construccions la que potencia que la veu es multipliqui i l’eco adquireixi gran rellevància. Tots aquests tres exemples són models harmònics del que anomena “ecometria”.

La segona part del llibre s’anomena “Phonosophia nova”. Aquesta part és un estudi de les causes maravelloses de la música i de les seves propietats curatives. La medicina al segle XVI i XVII està regida encara pel galenisme i la teoria dels humors, el sistema mèdic que havia prevalgut des de l’antiguitat, i que encara prevaldria en alguns camps de la medicina fins al XIX. És un sistema mèdic que es fonamenta amb la teoria dels quatre humors ideada per Hipòcrates i desenvolupada posteriorment per Galè, mitjançant la qual s’ofereix una explicació de l’origen de les malalties a través dels quatre humors que defineixen els caràcters. El predomini d’un d’ells sobre els altres era l’origen de la malaltia, i la cura mèdica es dirigia a reequilibrar els humors.

Buxus Ring 200cm at Mellerstain © Andrea Geile 2007. Photo: © M. Wolchover

Buxus Ring 200cm at Mellerstain © Andrea Geile 2007. Photo: © M. Wolchover

Durant el Renaixement, i principalment al segle XVII i XVIII, es produeix a Europa una important disputa entre els paracelsistes – continuadors de filosofia de Paracels – i defensors de la medicina tradicional. Els primers formaven un moviment que aportava una nova proposta metodològica fonamentada en la experimentació i la recerca de les causes ocultes de la naturalesa per tal d’explicar els fenòmens físics. Enfront hi havia la medicina tradicional representada per la universitat i l’església. Aquesta nova metodologia va tenir un gran ressò, sobretot en el camp de la medicina i la química, i fou la base de la revolució química del XVIII.

Per ells, la teoria del quatre humors no era capaç d’explicar la gran varietat de malalties que podia arribar a tenir el cos humà. Plantejaven una nova teoria sobre l’origen de les malalties a partir d’un sistema de correspondències, entre la filosofia natural i la medicina, que permitia conèixer la naturalesa a través d’un nou mètode especulatiu. Molts d’ells eren naturalistes i filòsofs, i descriuen causes naturals, però amb el pressupòsit que en la naturalesa existeix una causa oculta, i que el metge ha de descobrir. Això no entra  en contradicció amb la visió i la figura de Déu, ja que molts d’ells eren creients. La figura de Déu estava representada en les virtuts i els signes de la naturalesa. La màgia, la màgia renaixentista, és aquell sistema filosòfic que busca descobrir en la naturalesa els seus secrets.

Kircher ens parla de màgia. Ens explica que la música és capaç de connectar amb aquesta màgia, i descobrir els secrets de la naturalesa. En aquest camp, un dels exemples que presenta és la curació de les picadures de taràntules a través de la música.[10]

Al segle XVII, el verí que generava la picadura d’una taràntula a l’individuo produïa una malaltia que es coneixia amb el nom de tarantisme, una malaltia comuna a l’Europa de l’època. Els símptomes tal i com els descriu Athanasius afecten als sistema motriu produint dificultats en la parla i un seguit de disfuncions. Al mateix temps propicien canvis polaritzats en el caràcter de la persona. La cura de l’època per aquesta malaltia passava pel moviment continuo de l’infectat que, durant els dos dies següents de la picadura no podia deixar de moure’s. Aquesta activitat s’aconseguia mantenir a través de la música, i ràpidament es van associar determinats temes musicals amb aquesta malaltia.

Kircher transcriu composicions musicals per fer-hi front.[11] N’hi havia varies, i en funció del desordre en els humors s’aplicava una o altre. En aquest diagnòstic el metge també havia de determinar quina tipologia de taràntula havia causat la malaltia i per això el metge s’havia de desplaçar al lloc de la picada per trobar l’espècie. Una vegada localitzada es tocaven les composicions musicals per observar la reacció de la taràntula, i segons la seva reacció s’establia la melodia adequada. Athanasius aporta diferents composicions per aplicar-les en la teràpia d’aquesta infecció.

Aquestes composicions musicals es coneixen amb el nom de tarantularum. Kircher exlica que aquesta música te la capacitat i qualitat de despertar facultats internes que poden reaccionar contra la intoxicació provocada pel verí de la taràntula. Els sons son capaços d’equilibrar l’humor desequilibrat. Determinades notes exciten els músculs perquè reaccionin contra el verí i la malaltia. Amb la música, músculs i arteries es desperten i circulen, bombegen la sang, i reestableixen l’ordre. La música fa, en aquest cas, la funció d’antídot.

Kircher també va desenvolupar les propietats terapèutiques de la música al seu tractat Magnes sive de arte magnetica de 1641. Allí hi fa una relació entre el magnetisme i música i analitza extensament les propietats de la música centrades també en el tarantisme.[12] En aquest tractat l’autor aporta les diferents variants de la malaltia i pel seu tractament aporta nombroses composicions musicals.[13]

La música com a instrument terapèutic també té una història, i el mateix Kircher la presenta. Son el que ell anomena els prodigis del so.[14] Un dels primers testimonis d’aquesta aplicació és David. A l’Antic Testament, David utilitzava l’arpa per crear música i apartar l’esperit maligne que acaçava a Saül. Cada vegada que David tocava l’arpa, Saül es trobava millor, s’alliberava. Kircher també coneix la tradició clàssica de l’harmonia de l’univers. Pitàgores, el creador d’aquesta concepció de la música, Apol·lo, la divinitat grega de la música i de la medicina, o el mite d’Orfeu hi son presents a la seva obra. Tots ells són la base de la seva concepció filosòfica de la música, són el fonament de la seva teoria.

Al Phonurgia Athanasius presenta una nova interpretació sobre el seu origen. La visió tradicional partia de la concepció aristotèlica que entenia el so com el moviment de dos cossos que friccionen. El so era una ressonància física. Athanasius, en canvi, elabora una definició el so que evoluciona cap a quelcom que es podia vincular i connectar amb la naturalesa humana. Per això també es va dedicar a estudiar l’orella i la seva estructura. En la seva explicació del so i del poder de la música hi intervé una vibració simpàtica d’una substància intangible. En aquest cas, hi ha el pressupòsit d’un èter subtil, quelcom intangible que reflexa un ordre còsmic. És aquest ordre còsmic, capaç d’inspirar musics, poetes i escriptors i parlar de l’harmonia de les esferes. Aquesta concepció ens acosta a un Kircher que està a la frontera entre l’ortodòxia i l’heterodòxia. El seu univers està rodejat d’un món meravellós, màgic, producte d’una tradició encara viva en la seva època que vincula ciència i religió. Utilitza tradició com la teoria dels humors però amb components de la filosofia natural i fins hi tot de la màgia renaixentista.

Al llibre Phonurgia Athanasius Kircher recupera aquesta tradició clàssica que ens parla de les propietats terapèutiques de la música. També aglutina els principals mites i exemples que hi estan relacionats al llarg de la història. Amb el seu anàlisis proposa una cura per les picadures de taràntules a través de la música. En la mateixa obra centrada en les propietats del so, descriu un gran número de màquines i instruments que tenen la capacitat d’emetre i amplificar sons. Ambdues parts construeixen un univers carregat de simbolisme on hi conflueixen tot tipus de tradicions i fan de la seva obra un referent de l’època en aquest camp. L’obra musical de Kircher ens apropa, en definitiva, a les propietats suprasensibles de la música i ens obre la porta a un nou univers; el del prodigi del so, “nihil aliud est”.


[1] Giunia Totar, L’autobiographie d’Athanasius Kircher. L’écriture d´un jésuite entre vérité et invention au seuil de l’œuvre, Université de Caen, 2007
[2] Athanasius Kircher, Magnes siue de arte magnetica opvs tripartitvm, Ludovici Grignani, Roma, 1641
[3] Athanasius Kircher, Musurgia Universalis sive ars magna consoni et dissoni, Francesco Corballeti, 2 vols. Roma, 1650.
[4] Georges Kastner, La harpe d’éole et la musique cosmique – Etudes sur les Rapports des Phénomènes sonores de la Nature avec la science et l’art , Paris,1856.
[5] Athanasius Kircher, Phonurgia Nova sive conjugium mechanico-physicum artis & naturae paranympha phonosophia concinnatum, Kempten, ed. Rudolphum Dreherr, 1673.
[6] Phonurgia, 161-3.
[7] Phonurgia, 73-8.
[8] Phonurgia, 87-9.

[9] Phonurgia, 78-82.
[10]
Phonurgia, 205-217.
[11] Phonurgia, 209-210.
[12]
Athanasius Kircher, Magnes sive de arte magnetica, 1641, 840-891.
[13] Magnes, 865 i seg.
[14]
Phonurgia, 196  i seg.

|