|
Inici » Articles, nĂşm. 009, gener del 2011 2 gener 2011

Sobre les propietats curatives de la MĂşsica i el “So” al segle XVII

SERGI GRAU TORRAS

El jesuïta alemany Athanasius Kircher (1601/2-1680) va tenir una intensa activitat literària en diferents camps del saber. Al llarg de la seva vida va escriure molts llibres relacionats amb temes ben diversos com la geologia, filosofia, ciència, egiptologia, medicina o inclús música. En el camp de la música, va determinar unes propietats per la sonoritat que li conferien una capacitat terapèutica.

Athanasius va ser una d’aquelles grans figures, hereva de la tradiciĂł renaixentista, en la que tots els camps del saber formaven part del coneixement. Poc desprĂ©s de morir, al 1684 va sortir publicada a Habsburg una biografia a travĂ©s de la qual podem conèixer força dades de la seva vida.[1] Nascut a Geisa, Alemanya, va estudiar Teologia a WestfĂ lia comlpementant els seus estudis amb altres disciplines com les ciències naturals o les matemĂ tiques. Al 1618 va ingressar a la Companyia de JesĂşs i va viure bona part de la seva vida a Roma, des d’on va publicar la gran majoria de les seves obres. Coneixia molt bĂ© els clĂ ssics grecs i llatins, que seran la base de la seva obra filosòfica. Estava fascinat per la cultura egĂ­pcia, i tambĂ© per la cultura d’Orient, tema del que va escriure en diverses ocasions. Un dels seus camps d’estudi fou la geografia, disciplina a la que va dedicar obres com el Mundus Subterraneus (1665) en la que presenta un ventall de noves concepcions geològiques sobre la terra i la seva formaciĂł.[2] Moltes de les seves obres van tenir en l’època un gran interĂ©s pel pĂşblic.

Athanasius Ă©s un representant de la ciència. La nova metodologia d’estudi que de mica en mica s’anava imposant al llarg del segle XVII i XVIII conferia a la naixent disciplina del camp cientĂ­fic un tarannĂ  molt mĂ©s empĂ­ric. Això permetia que el coneixement mecĂ nic i tecnològic de l’època es fusionĂ©s amb la filosofia natural i com a resultat apareguessin obres que tenien influències d’ambdĂłs corrents. Kircher Ă©s un dels grans representants d’aquesta disciplina. En les seves obres hi trobem els referents de la filosofia clĂ ssica, de l’escolĂ stica i la patrĂ­stica, fusionats amb diferents camps del saber, com les ciències naturals, amb teories molt atrevides que rodegen en ocasions la heterodòxia.

Pilrig Group © Andrea Geile 2007. Photo: Andrea Geile

Pilrig Group © Andrea Geile 2007. Photo: Andrea Geile

Un dels seus llibres mĂ©s coneguts en el camp de la mĂşsica Ă©s el tractat Musurgia Universalis, publicat a Roma al 1650[3]. En el Musurgia desenvolupa una magna obra de teoria musical en la que integra un gran ventall descriptiu d’instruments acompanyat de plĂ nols i esquemes que sĂłn d’un gran interĂ©s. De tots ells, l’Arpa Eòlica – una gran cĂ­tara amb cordes que es mouen amb la força del vent – va tenir un gran ressĂł. Alguns autors van quedar fascinats amb aquest instrument, com Georges Kastner que li va dedicar un tractat a mitjans del segle XIX en el que assimilava aquest instrument amb la mĂşsica còsmica[4]. I de fet, un dels aspectes mĂ©s remarcables de l’obra de d’Athanasius Ă©s que concep la mĂşsica com quelcom especial, mĂ gic. La seva obra s’integra dins la tradiciĂł musical i filosòfica de l’harmonia de les esferes, en la que la mĂşsica Ă©s interpretada com un reflex de les proporcions i l’equilibri  de l’univers.

No tan conegut com el primer llibre, el seu segon tractat de teoria musical Ă©s el Phonurgia Nova publicat al 1673.[5] En aquest segon llibre, l’autor contĂ­nua amb l’art mecĂ nic i fĂ­sic que havia caracteritzat el primer i s’endinsa en la naturalesa i les propietats del so. Ell mateix defineix el terme Phonurgia al glossari com la “facultas mirabilium per sonos operatrix”; Phonurgia ens parla sobre les meravelloses facultats i propietats del so.

El llibre comença amb la dedicatòria a l’emperador del Sacre Imperi RomĂ  GermĂ nic Leopold I de Habsburg. Dividit en dues parts, la primera s’anomena “Phonosophia anacamptica”. És el que ell especifica com ars echonica, Ă©s a dir, tracta sobre la influència de l’eco, una de les propietats del so de les que l’autor estĂ  mĂ©s interessat. Aquesta primera part estĂ  centrada en la influència de la mĂşsica sobre els sers humans dividit en varies seccions entre les que es troba un estudi sobre l’origen, la naturalesa i les propietats del so i de les normes que el regeixen. En aquesta part tambĂ© descriu diversos instruments que fan articular el so, alguns d’ells molt interessants. Athanasius Ă©s un representant de la ciència experimental i en els seu estudi utilitza diferents branques del saber com la mecĂ nica, les matemĂ tiques, la trigonometria, l’arquitectura, la metal·lĂşrgia, el magnetisme, l’aereologia, etc. Amb totes aquestes disciplines, analitza les vibracions i l’eco que produeix el so des d’un punt de vista mĂ©s cientĂ­fic.

Athanasius tambĂ© Ă©s un inventor. En ocasions els seus invents ens recorden al geni de Leonardo, ideant i projectant mĂ quines i instruments que encara no s’han materialitzat i que estan al llindar de la realitat i la ficciĂł. Un dels seus invents mĂ©s peculiars que descriu al llibre Ă©s l’estĂ tua que pot articular sons.[6] Ell mateix ja havia explicat en altres obres – a les quals remet al lector- la gran quantitat d’estĂ tues que els egipcis havien construĂŻt i que s’acompanyaven d’unes flautes que podien emetre sons. Eren estĂ tues que parlaven. Albert Magne seguint aquesta mateixa lĂ­nia havia ideat un cap capaç d’articular sons. Per Athanasius, això no deixava de ser una falsedat perquè emulaven els sons de la naturalesa tal i com feia la mĂ gia natural, mentre que l’instrument que ell proposava, podia arribar a articular sons reals. Era una estĂ tua de la que en sortia una gran trompeta, un tub cònic en forma d’espiral i ocult que travessava la paret de l’habitaciĂł on hi havia l’estĂ tua i es dirigia a la plaça principal. Tenia la finalitat d’amplificar les veus, cridar a distĂ ncia, o emetre tot tipus de sons i mĂşsica cap a diferents zones. Era un megĂ fon gegant.

TambĂ© dedica una part del llibre a la presentaciĂł d’edificis que permetien gaudir de bona acĂşstica. Un dels primers exemples Ă©s el Teatre de l’arquitecte romĂ  Vitruvi. [7] En el llibre cinquè del tractat de Vitrubi De Architectura, hi va establir una reflexiĂł sobre el so i l’harmonia de l’espai. Posteriorment, Cèsar Caesariano va editar i comentar el tractat de l’arquitecte romĂ  en la primera ediciĂł que va aparèixer a Europa, i que Athanasius coneixia i va utilitzar en el seu estudi. La concavitat de la construcciĂł del teatre permet que el so circuli – a travĂ©s del vent – de tal manera que les veus es poden escoltar a la perfecciĂł des de diferents posicions. És un dels millors exemples harmònics del so i de l’eco.

Un altre edifici Ă©s el Palau Farnesio de MĂ ntua, un palau renaixentista que reflexa les propietats de l’harmonia arquitectònica,[8] igual que la Vil·la Simonetta de MilĂ .[9] És la simetria d’aquestes tres construccions la que potencia que la veu es multipliqui i l’eco adquireixi gran rellevĂ ncia. Tots aquests tres exemples sĂłn models harmònics del que anomena “ecometria”.

La segona part del llibre s’anomena “Phonosophia nova”. Aquesta part Ă©s un estudi de les causes maravelloses de la mĂşsica i de les seves propietats curatives. La medicina al segle XVI i XVII estĂ  regida encara pel galenisme i la teoria dels humors, el sistema mèdic que havia prevalgut des de l’antiguitat, i que encara prevaldria en alguns camps de la medicina fins al XIX. És un sistema mèdic que es fonamenta amb la teoria dels quatre humors ideada per Hipòcrates i desenvolupada posteriorment per Galè, mitjançant la qual s’ofereix una explicaciĂł de l’origen de les malalties a travĂ©s dels quatre humors que defineixen els carĂ cters. El predomini d’un d’ells sobre els altres era l’origen de la malaltia, i la cura mèdica es dirigia a reequilibrar els humors.

Buxus Ring 200cm at Mellerstain © Andrea Geile 2007. Photo: © M. Wolchover

Buxus Ring 200cm at Mellerstain © Andrea Geile 2007. Photo: © M. Wolchover

Durant el Renaixement, i principalment al segle XVII i XVIII, es produeix a Europa una important disputa entre els paracelsistes – continuadors de filosofia de Paracels – i defensors de la medicina tradicional. Els primers formaven un moviment que aportava una nova proposta metodològica fonamentada en la experimentaciĂł i la recerca de les causes ocultes de la naturalesa per tal d’explicar els fenòmens fĂ­sics. Enfront hi havia la medicina tradicional representada per la universitat i l’esglĂ©sia. Aquesta nova metodologia va tenir un gran ressò, sobretot en el camp de la medicina i la quĂ­mica, i fou la base de la revoluciĂł quĂ­mica del XVIII.

Per ells, la teoria del quatre humors no era capaç d’explicar la gran varietat de malalties que podia arribar a tenir el cos humĂ . Plantejaven una nova teoria sobre l’origen de les malalties a partir d’un sistema de correspondències, entre la filosofia natural i la medicina, que permitia conèixer la naturalesa a travĂ©s d’un nou mètode especulatiu. Molts d’ells eren naturalistes i filòsofs, i descriuen causes naturals, però amb el pressupòsit que en la naturalesa existeix una causa oculta, i que el metge ha de descobrir. Això no entra  en contradicciĂł amb la visiĂł i la figura de DĂ©u, ja que molts d’ells eren creients. La figura de DĂ©u estava representada en les virtuts i els signes de la naturalesa. La mĂ gia, la mĂ gia renaixentista, Ă©s aquell sistema filosòfic que busca descobrir en la naturalesa els seus secrets.

Kircher ens parla de màgia. Ens explica que la música és capaç de connectar amb aquesta màgia, i descobrir els secrets de la naturalesa. En aquest camp, un dels exemples que presenta és la curació de les picadures de taràntules a través de la música.[10]

Al segle XVII, el verĂ­ que generava la picadura d’una tarĂ ntula a l’individuo produĂŻa una malaltia que es coneixia amb el nom de tarantisme, una malaltia comuna a l’Europa de l’època. Els sĂ­mptomes tal i com els descriu Athanasius afecten als sistema motriu produint dificultats en la parla i un seguit de disfuncions. Al mateix temps propicien canvis polaritzats en el carĂ cter de la persona. La cura de l’època per aquesta malaltia passava pel moviment continuo de l’infectat que, durant els dos dies segĂĽents de la picadura no podia deixar de moure’s. Aquesta activitat s’aconseguia mantenir a travĂ©s de la mĂşsica, i rĂ pidament es van associar determinats temes musicals amb aquesta malaltia.

Kircher transcriu composicions musicals per fer-hi front.[11] N’hi havia varies, i en funciĂł del desordre en els humors s’aplicava una o altre. En aquest diagnòstic el metge tambĂ© havia de determinar quina tipologia de tarĂ ntula havia causat la malaltia i per això el metge s’havia de desplaçar al lloc de la picada per trobar l’espècie. Una vegada localitzada es tocaven les composicions musicals per observar la reacciĂł de la tarĂ ntula, i segons la seva reacciĂł s’establia la melodia adequada. Athanasius aporta diferents composicions per aplicar-les en la terĂ pia d’aquesta infecciĂł.

Aquestes composicions musicals es coneixen amb el nom de tarantularum. Kircher exlica que aquesta mĂşsica te la capacitat i qualitat de despertar facultats internes que poden reaccionar contra la intoxicaciĂł provocada pel verĂ­ de la tarĂ ntula. Els sons son capaços d’equilibrar l’humor desequilibrat. Determinades notes exciten els mĂşsculs perquè reaccionin contra el verĂ­ i la malaltia. Amb la mĂşsica, mĂşsculs i arteries es desperten i circulen, bombegen la sang, i reestableixen l’ordre. La mĂşsica fa, en aquest cas, la funciĂł d’antĂ­dot.

Kircher tambĂ© va desenvolupar les propietats terapèutiques de la mĂşsica al seu tractat Magnes sive de arte magnetica de 1641. AllĂ­ hi fa una relaciĂł entre el magnetisme i mĂşsica i analitza extensament les propietats de la mĂşsica centrades tambĂ© en el tarantisme.[12] En aquest tractat l’autor aporta les diferents variants de la malaltia i pel seu tractament aporta nombroses composicions musicals.[13]

La mĂşsica com a instrument terapèutic tambĂ© tĂ© una història, i el mateix Kircher la presenta. Son el que ell anomena els prodigis del so.[14] Un dels primers testimonis d’aquesta aplicaciĂł Ă©s David. A l’Antic Testament, David utilitzava l’arpa per crear mĂşsica i apartar l’esperit maligne que acaçava a SaĂĽl. Cada vegada que David tocava l’arpa, SaĂĽl es trobava millor, s’alliberava. Kircher tambĂ© coneix la tradiciĂł clĂ ssica de l’harmonia de l’univers. PitĂ gores, el creador d’aquesta concepciĂł de la mĂşsica, Apol·lo, la divinitat grega de la mĂşsica i de la medicina, o el mite d’Orfeu hi son presents a la seva obra. Tots ells sĂłn la base de la seva concepciĂł filosòfica de la mĂşsica, sĂłn el fonament de la seva teoria.

Al Phonurgia Athanasius presenta una nova interpretaciĂł sobre el seu origen. La visiĂł tradicional partia de la concepciĂł aristotèlica que entenia el so com el moviment de dos cossos que friccionen. El so era una ressonĂ ncia fĂ­sica. Athanasius, en canvi, elabora una definiciĂł el so que evoluciona cap a quelcom que es podia vincular i connectar amb la naturalesa humana. Per això tambĂ© es va dedicar a estudiar l’orella i la seva estructura. En la seva explicaciĂł del so i del poder de la mĂşsica hi intervĂ© una vibraciĂł simpĂ tica d’una substĂ ncia intangible. En aquest cas, hi ha el pressupòsit d’un èter subtil, quelcom intangible que reflexa un ordre còsmic. És aquest ordre còsmic, capaç d’inspirar musics, poetes i escriptors i parlar de l’harmonia de les esferes. Aquesta concepciĂł ens acosta a un Kircher que estĂ  a la frontera entre l’ortodòxia i l’heterodòxia. El seu univers estĂ  rodejat d’un mĂłn meravellĂłs, mĂ gic, producte d’una tradiciĂł encara viva en la seva època que vincula ciència i religiĂł. Utilitza tradiciĂł com la teoria dels humors però amb components de la filosofia natural i fins hi tot de la mĂ gia renaixentista.

Al llibre Phonurgia Athanasius Kircher recupera aquesta tradiciĂł clĂ ssica que ens parla de les propietats terapèutiques de la mĂşsica. TambĂ© aglutina els principals mites i exemples que hi estan relacionats al llarg de la història. Amb el seu anĂ lisis proposa una cura per les picadures de tarĂ ntules a travĂ©s de la mĂşsica. En la mateixa obra centrada en les propietats del so, descriu un gran nĂşmero de mĂ quines i instruments que tenen la capacitat d’emetre i amplificar sons. Ambdues parts construeixen un univers carregat de simbolisme on hi conflueixen tot tipus de tradicions i fan de la seva obra un referent de l’època en aquest camp. L’obra musical de Kircher ens apropa, en definitiva, a les propietats suprasensibles de la mĂşsica i ens obre la porta a un nou univers; el del prodigi del so, “nihil aliud est”.


[1] Giunia Totar, L’autobiographie d’Athanasius Kircher. L’écriture d´un jésuite entre vérité et invention au seuil de l’œuvre, Université de Caen, 2007
[2] Athanasius Kircher, Magnes siue de arte magnetica opvs tripartitvm, Ludovici Grignani, Roma, 1641
[3] Athanasius Kircher, Musurgia Universalis sive ars magna consoni et dissoni, Francesco Corballeti, 2 vols. Roma, 1650.
[4] Georges Kastner, La harpe d’Ă©ole et la musique cosmique – Etudes sur les Rapports des PhĂ©nomènes sonores de la Nature avec la science et l’art , Paris,1856.
[5] Athanasius Kircher, Phonurgia Nova sive conjugium mechanico-physicum artis & naturae paranympha phonosophia concinnatum, Kempten, ed. Rudolphum Dreherr, 1673.
[6] Phonurgia, 161-3.
[7] Phonurgia, 73-8.
[8] Phonurgia, 87-9.

[9] Phonurgia, 78-82.
[10]
Phonurgia, 205-217.
[11] Phonurgia, 209-210.
[12]
Athanasius Kircher, Magnes sive de arte magnetica, 1641, 840-891.
[13] Magnes, 865 i seg.
[14]
Phonurgia, 196  i seg.

|