Loverman

Del soterrani arriba a la neu bruta
un so daurat. La nit és freda i trista
si no es crema amb la droga i la beguda.
Però el saxo, amb un fons de bateria,
té la duresa exacta d’una música
que s’esvaneix a l’alba i es retira
com una afectuosa prostituta.
Baudelaire va escoltar la melodia
de Parker a una dona de pell sèpia.
El mal és una part de la bellesa.
Per això Parker, en aquesta peça,
deixa que el saxo vagi seguint l’ombra
d’una dona que balla, els ulls tancats
i abraçada a ningú en l’obscuritat.

Loverman

Llega del sótano a la nieve sucia
un sonido dorado. La noche es fría y triste
si no arde con la droga y la bebida.
Con batería al fondo, el saxo tiene
esta dureza exacta de una música
que muere al alba, cuando se retira
como una afectuosa prostituta.
Baudelaire escuchó la melodía
de Parker en su amante de piel sepia.
De la belleza forma parte el mal.
Por ello, Parker deja, en esta pieza,
que el saxo nos conduzca tras la sombra
de una mujer que baila con los ojos cerrados
y abrazada a nadie en la oscuridad.

Shostakovich.
Simfonia “Leningrad”

Recordes? La Joana havia mort.
Tu i jo anàvem en cotxe cap al nord,
fins a l’apartament davant del mar,
i escoltàvem aquesta simfonia.
Vam començar el viatge
un matí lluminós. Dins de la música,
el dia era de murs coberts de gel,
ombres de vianants amb sacs mig buits
i trineus amb cadàvers sobre el llac.
Com una pista d’aterratge al sol,
l’autopista fugia i, rere els sons,
s’estenia la boira dels obusos
i l’empremta dels tancs damunt la neu.
Era un matí d’or blau de juliol
llampurnejant en el cristall del mar.
En els metalls i cordes ressonava
la glòria, que sempre és en passat,
rebutjant, sempre rebutjant, la vida.

De nit només quedava la remor
de les onades sota la terrassa.
En canvi, dintre nostre, com dintre de la música,
rugia el temporal de neu i ferro
que es desferma quan passa full la història.

Shostakovich.
Simfonía “Leningrado”

¿Lo recuerdas? Joana había muerto.
Íbamos hacia el norte, tú y yo, en coche,
hasta el apartamento junto al mar,
y escuchábamos esta sinfonía.
Iniciamos el viaje una mañana
llena de luz y, dentro de la música,
el día era de muros cubiertos por el hielo,
sombras con sacos a medio llenar
y, en el lago, trineos con cadáveres.
Como una pista de aeropuerto al sol,
huía la autopista.
Detrás de los sonidos se extendía
una niebla de obuses ocultando
las huellas de los tanques en la nieve.
Fue en julio, una mañana de oro azul
que destellaba en el cristal del mar.
Los metales y cuerdas resonaban
con la gloria, en pasado como siempre,
rechazando la vida, como siempre.

De noche no se oía más rumor
que el de las olas bajo la terraza.
En cambio, dentro de nosotros,
como ocurría dentro de la música,
rugía el temporal de nieve y hierro
que desata la historia al pasar página.

Suite

S’ha llevat aviat i està assegut
a la sala d’estar. Encara és fosc.
Recorda quan aquí el Lluís Claret
va tocar per als tres, ell i elles dues,
que l’escoltaven des d’aquest sofà
on ara espera que comenci l’alba.
Com si en un port sonés una sirena,
el cel·lo es despedia de la noia
amb la segona Suite de Bach.

La teva mare i jo ens anem fent vells,
però això no caldrà que ho vegis mai,
diu l’home mentre mira cap al pati.
Ja canta algun ocell quan ha posat,
tocada pel Lluís, aquella peça,
i ha tornat a sentir damunt del pit
el pes suau del cap de la Joana.
Ara, quan ja comença a clarejar,
generosa, ha tornat
en la Suite per a cel·lo –la segona—
que és per on entra, des que
és morta, a casa.

Suite

Se levanta temprano, está sentado
en la sala de estar. Aún es de noche.
Recuerda cuando, aquí, Lluís Claret
tocó para los tres, él y ellas dos,
que le escucharon desde este sofá,
el mismo donde ahora espera el alba.
Como si una sirena sonase en algún puerto,
el chelo despedía a la muchacha
con la segunda Suite de Bach.

Tu madre y yo empezamos a ser viejos,
pero esto tú no habrás de verlo nunca,
murmura el hombre mientras mira el patio.
Cuando ya cantan los primeros pájaros,
pone la misma pieza, tocada por Lluís.
Sobre su pecho siente el suave peso
de la cabeza de Joana. Ella,
al clarear, ha vuelto, generosa,
en la segunda Suite de violonchelo,
que es por donde entra, desde su muerte,
en casa.

Sonata

Mentre estic escoltant-la, cau la pluja.
Penso en el gos que, solitari, anava
rere el taüt de Mozart: puc seguir-lo
alhora en els compassos del piano
i en els camins que fa l’aigua en els vidres.
Misteriosament feliç, segueixo un gos
fet alhora de música i de pluja.

Sonata

La escucho y cae la lluvia,
y pienso en aquel perro solitario
que iba detrás del ataúd de Mozart.
Lo sigo en los compases de este piano
y en los caminos que dibuja el agua
al irse deslizando en los cristales.
Voy, misteriosamente feliz, siguiendo a un perro
hecho a la vez de música y de lluvia.

Lluent amiga de la nit,
disc lúcid de la lluna:
avances per la platja al meu costat
il·luminant les cambres
on els amants són els miralls
afligits pel termini d’una nit.
Tu i jo vaguem per la ciutat caiguda.
Hi ha fulles de diari arrossegant-se
com gavines de guerra que, ferides,
moren al moll, i cartes
d’amor que, com rebuts de vells negocis,
han passat comptes amb el meu record.
Quan comença el viatge vers la fosca,
cal decidir la companyia: jo he escollit
els rius de sons espessos i lluents
de dues armes d’or, dues trompetes:
una de negra, el so calent de Clifford
com un foc al carrer en una nevada,
i la trompeta blanca -que amb prou feines
es pot sentir en la pútrida tenebra
amb rètols d’hotels tristos- de Chet Baker.
Passo vora amenaces de parets
i d’escales del metro amb embalums
de cartrons on s’oculten els qui hi dormen.
Ombres de músics toquen en la nit.

Esperava un acord respecte als fins
i no hi havia cap finalitat.
Esperava la vella passió
del nàufrag per fer un foc davant del mar
i ningú no volia ser salvat.
El que esperava era comptar amb la gent
en l’assumpte dels versos, dels valors.
No sabia que això era fer-se vell,
que tothom era lluny, i que el demà
ja estava fet d’un art desconegut.
Vaig conèixer una dona: vam ballar
i vam escoltar junts un Autumn leaves
com aquest que ara els plàtans
de la Rambla
mormolen amb les fulles en la nit.
Era una dona d’ordre, amb belles mans:
la meva dona, Déu! I com ballava,
cantant-me a cau d’orella cada peça,
i com se’n reia quan jo l’abraçava
molt fort per por de perdre-la.
Ara abraço la nit i escolto el Loverman
on Charlie Parker equivoca el temps.
En la distància, els fanals
semblen els vidriosos ulls d’un gos
abatut per l’absència.
La música consola, no res més:
quan toca és dins de mi, i m’ha buscat
en la més dura de les meves penes,
i la interpreta amb claredat,
sense esperança, però amb sentiment.
Ha caigut la ciutat del meu futur.
Camino entre llegendes trepitjades
per la tardor del cos, i encara trobo
llampecs fugaços d’hospitalitat
com el Cafè de l’Òpera,
mentre als graons del moll,
al final de la Rambla, entre barcasses,
una sirena morta està flotant
arrossegada per les aigües brutes.