Joan Margarit

©Joan Margarit
LOVERMAN
Del soterrani arriba a la neu bruta
un so daurat. La nit és freda i trista
si no es crema amb la droga i la beguda.
Però el saxo, amb un fons de bateria,
tĂ© la duresa exacta d’una mĂşsica
que s’esvaneix a l’alba i es retira
com una afectuosa prostituta.
Baudelaire va escoltar la melodia
de Parker a una dona de pell sèpia.
El mal és una part de la bellesa.
Per això Parker, en aquesta peça,
deixa que el saxo vagi seguint l’ombra
d’una dona que balla, els ulls tancats
i abraçada a ningĂş en l’obscuritat.
LOVERMAN
Llega del sĂłtano a la nieve sucia
un sonido dorado. La noche es frĂa y triste
si no arde con la droga y la bebida.
Con baterĂa al fondo, el saxo tiene
esta dureza exacta de una mĂşsica
que muere al alba, cuando se retira
como una afectuosa prostituta.
Baudelaire escuchĂł la melodĂa
de Parker en su amante de piel sepia.
De la belleza forma parte el mal.
Por ello, Parker deja, en esta pieza,
que el saxo nos conduzca tras la sombra
de una mujer que baila con los ojos cerrados
y abrazada a nadie en la oscuridad.
SHOSTAKOVICH. SIMFONIA “LENINGRAD”
Recordes? La Joana havia mort.
Tu i jo anĂ vem en cotxe cap al nord,
fins a l’apartament davant del mar,
i escoltĂ vem aquesta simfonia.
Vam començar el viatge
un matĂ lluminĂłs. Dins de la mĂşsica,
el dia era de murs coberts de gel,
ombres de vianants amb sacs mig buits
i trineus amb cadĂ vers sobre el llac.
Com una pista d’aterratge al sol,
l’autopista fugia i, rere els sons,
s’estenia la boira dels obusos
i l’empremta dels tancs damunt la neu.
Era un matà d’or blau de juliol
llampurnejant en el cristall del mar.
En els metalls i cordes ressonava
la glòria, que sempre és en passat,
rebutjant, sempre rebutjant, la vida.
De nit només quedava la remor
de les onades sota la terrassa.
En canvi, dintre nostre, com dintre de la mĂşsica,
rugia el temporal de neu i ferro
que es desferma quan passa full la història.
SHOSTAKOVICH. SINFONÍA “LENINGRADO”
ÂżLo recuerdas? Joana habĂa muerto.
ĂŤbamos hacia el norte, tĂş y yo, en coche,
hasta el apartamento junto al mar,
y escuchábamos esta sinfonĂa.
Iniciamos el viaje una mañana
llena de luz y, dentro de la mĂşsica,
el dĂa era de muros cubiertos por el hielo,
sombras con sacos a medio llenar
y, en el lago, trineos con cadáveres.
Como una pista de aeropuerto al sol,
huĂa la autopista.
Detrás de los sonidos se extendĂa
una niebla de obuses ocultando
las huellas de los tanques en la nieve.
Fue en julio, una mañana de oro azul
que destellaba en el cristal del mar.
Los metales y cuerdas resonaban
con la gloria, en pasado como siempre,
rechazando la vida, como siempre.
De noche no se oĂa más rumor
que el de las olas bajo la terraza.
En cambio, dentro de nosotros,
como ocurrĂa dentro de la mĂşsica,
rugĂa el temporal de nieve y hierro
que desata la historia al pasar página.
SUITE
S’ha llevat aviat i està assegut
a la sala d’estar. Encara és fosc.
Recorda quan aquĂ el LluĂs Claret
va tocar per als tres, ell i elles dues,
que l’escoltaven des d’aquest sofĂ
on ara espera que comenci l’alba.
Com si en un port sonés una sirena,
el cel·lo es despedia de la noia
amb la segona Suite de Bach.
La teva mare i jo ens anem fent vells,
però això no caldrà que ho vegis mai,
diu l’home mentre mira cap al pati.
Ja canta algun ocell quan ha posat,
tocada pel LluĂs, aquella peça,
i ha tornat a sentir damunt del pit
el pes suau del cap de la Joana.
Ara, quan ja comença a clarejar,
generosa, ha tornat
en la Suite per a cel·lo –la segona—
que és per on entra, des que és morta, a casa.
SUITE
Se levanta temprano, está sentado
en la sala de estar. AĂşn es de noche.
Recuerda cuando, aquĂ, LluĂs Claret
tocó para los tres, él y ellas dos,
que le escucharon desde este sofá,
el mismo donde ahora espera el alba.
Como si una sirena sonase en algĂşn puerto,
el chelo despedĂa a la muchacha
con la segunda Suite de Bach.
Tu madre y yo empezamos a ser viejos,
pero esto tú no habrás de verlo nunca,
murmura el hombre mientras mira el patio.
Cuando ya cantan los primeros pájaros,
pone la misma pieza, tocada por LluĂs.
Sobre su pecho siente el suave peso
de la cabeza de Joana. Ella,
al clarear, ha vuelto, generosa,
en la segunda Suite de violonchelo,
que es por donde entra, desde su muerte, en casa.




