RICARD CASALS ALEXANDRI

Maneres de parlar

Mentre es mescla un pel·lícula es parla, més o menys, així:

- Tens prou trànsit llunyà?
- Ep, que no sona el silenci: és a la 12 mono. No t’agrada?- Als ambients 3 i 4 hi ha els trons de davant i els ambients de 13 i 16 els pots enviar darrere.
- Si vols, preparo una pista pels subgreus.
- L’avió ja l’he fos jo. Et va bé?
- Encara no m’han arribat les músiques definitives.
- A 1 i 3 tens ambients de bosc. A 5, fulles per les branques de l’esquerra. I a 12, l’ambient per surround, però no el pugis molt perquè està gravat molt fort.
- La serra mor de mort natural a mono 1.
- Demà ve el productor, creus que tindrem acabats els diàlegs de totes les bobines?
- A 8 i 9 mono, les portes del cotxe de la dreta. Vigila perquè just després hi tens les sirenes del bombers que arriben per l’esquerra. Vols que les canviï de pista?
- Després del canvi de pla estableixes la mosca i després la perdem.
- La veu en off és a dues pistes, s’han d’acabar de triar. Quan vingui el dire en parlem.
- Ara et ve música LR, és de CD i va filtrada per la ràdio que hi ha a la cuina.
- No estàs comprimint massa la veu de P.?
- Fins la setmana que ve no ens arriba la imatge en 35.
- Dijous hem d’enviar la mescla provisional pel festival de M!
- No sento la pluja! No hauria de ser més a la dreta?
- Quan vols parar per dinar?

Són maneres de parlar. Com qualsevol altra.

©Juan Antonio Muro. Space for Trees-III, 2004

Manies

Les formes arrodonides li molesten. Mai sap com agafar un CD. Les taronges li cauen de les mans. De petit ensopegava amb totes les pilotes.

Detesta les bicicletes. El volant d’un cotxe encara el violenta i les rotondes el maregen.

Accepta les màquines de fotografiar: els seus objectius cilíndrics creen imatges rectangulars! Li agraden les cantonades i els voravius. Les pàgines dels llibres l’encisen, tan ben delimitades. I creu que la idea d’una terra plana és encara una idea vàlida.

Mèrits

Una pel·lícula feta a Europa es ven als USA. Allà se la miren i fan una llista de canvis que proposen als productors d’aquí. La pel·lícula, que ja s’havia estrenat, es remunta, s’escurça, es canvia el so i algunes parts de la música i, finalment, es remescla. El resultat és millor que l’original.

Com s’han de repartir els mèrits?

Una novel·la ja acabada, però que no troba sortida, és acceptada per una editorial. Allà la llegeixen i fan una llista de canvis a l’autor. La reescriuen, l’escurcen, la remunten. La novel·la, quan surt al carrer, té un èxit aclaparador. El resultat és millor que el primer original.

Com s’han de repartir els mèrits?

Mescla fresca

Aquella mescla de so feta, provisionalment, pel propi realitzador durant el muntatge pot tenir uns valors i contenir unes troballes de les que no se n’és prou conscient fins que, un bon dia, es perden en refer tot el procés, durant la mescla final.

Salts, desequilibris, brutícia, errors. ¿Qui és capaç de captar-ne la força i la vida i saber-ho desar per reproduir-ho després, al final de tota la cadena de la postproducció d’àudio d’una pel·lícula?

Em sembla que saber aprofitar les petites equivocacions i les sorpreses de l’atzar és enriquidor, però difícil. No t’inclinis massa cap al mateix costat, que prendràs mal.

Mescladors i fusters

La feina del mesclador – al meu entendre – no té més rellevància, ni l’hauria de tenir, que la d’un sabater, un fuster o un dentista. M’agrada que sigui així. Són feines que s’han de fer bé i totes requereixen d’algú que conegui les eines que maneja. Algú que s’anirà enfrontant, amb més o menys art, amb més o menys gràcia, a les eventualitats així que li arribin.

Però el món del cinema necessita vendre il·lussions, i sovint sembla que les pel·lícules – les que fem tots plegats – siguin una cosa extraordinària, molt per sobre de tot el que fa qualsevol altra persona. No s’ho creguin pas, sisplau!

Mesclar (1)

Detall – Global. És difícil (molt difícil…) el poder lligar – coordinar – conjugar l’estar atent al “detall” i, alhora, estar també per l’aspecte “global” del conjunt.

• Detall: resoldre els problemes “petits”: sorolls, fons, transicions, desnivells, canvis de color, de perspectiva, etc. Resoldre també vol dir triar, decidir, donar forma, donar sentit.
• Global: captar la dinàmica global. Com flueixen les seqüències dins una bobina sencera.

És fàcil perdre’s en el treball amb el detall continu. I tot és fractal: quan més t’hi acostes, més gran es torna, més ric, més “poblat”. Es pot fer una mescla prescindint dels detalls. Potser per a començar a entendre que tenim a les mans. Però seran els detalls els que la consolidaran. I els detalls volen temps.

Mesclar (2). Capes de so

Com evitar que la mescla només sigui una suma, més o menys acurada, de totes les bandes de so? Un pastís cada cop més dolç, una pasta sense nervi ni sentit…

És difícil sostreure’s a l’encís d’un so en sí mateix, al procés d’afegir i sumar els sons que un troba i selecciona. La temptació de les capes sonores, els estrats, l’acumulació… No és fàcil preferir la tria a l’atapeïment.

Sovint, els muntadors de so pateixen, durant el procés de mescla, un desencís important. Si no són acceptades algunes de les decisions que han pres, comença a trontollar el concepte sonor que han ideat. I és força complex remuntar l’edifici. Tot està entrelligat.

Les eines actuals, malgrat tot, permeten una ràpida capacitat de reacció. Però això ja és per un altre dia.