MARGARIDA ULLATE I ESTANYOL Directora de la unitat Fonoteca. Biblioteca de Catalunya

L’ex-usuari

Durant la segona meitat dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat, l’embrió de l’actual Fonoteca estava ubicat en un soterrani de l’edifici central de la Universitat de Barcelona. A banda de ser un servei obert a la ciutadania, va tenir una funció rellevant en l’educació pràctica dels alumnes de la recentment instaurada branca musical dels estudis d’Història de l’Art.

©Kaisei Yamamoto. n57, Alegria

Allà s’hi organitzaven audicions i conferències de professors universitaris de la talla d’Oriol Martorell i Roger Alier, i els equipaments de cabines individuals permetien exercir l’escolta d’una manera concentrada. Malgrat que la descripció dels fons era molt succinta i que el volum de producció del Dipòsit Legal creixia més que el ritme de la seva catalogació,  es disposava d’una discografia bàsica i selecta, procedent de la producció de les majors discogràfiques que encara operaven en sòl català. Aquest embrió de l’actual Fonoteca, batejat com a “Servicio de Reproducción del Sonido”, esdevindria a partir del 1981 la Fonoteca Nacional de Catalunya, una secció dins el Servei de Biblioteques de la Generalitat. No disposem d’estadístiques d’usuaris del moment, però el fet que no es donés prou publicitat  al canvi d’organització i que el servei quedés infradotat i amb un horari restringit, va fer que molts dels seus usuaris deixessin d’utilitzar-la.

D’altra banda, els ex-usuaris de l’anomenada Biblioteca Central durant el període de pertinença a la Diputació de Barcelona no van disposar mai de suports sonors fins el 1995, amb la incorporació de la Fonoteca al seu organigrama.

L’usuari presencial

Què podríem dir de l’usuari presencial que fa un ús de la Biblioteca desconeixent que hi ha fons sonors? En primer lloc, i malgrat que els monitors de TV que permeten el visionat de vídeos, o els diversos aparells reproductors de múltiples formats d’àudio es troben a la sala de lectura, no són visibles fàcilment. Es troben, uns, a l’espai elevat de la sala de Ponent i, els altres, darrere el taulell d’Informació Bibliogràfica. En segon lloc, i malgrat els esforços del personal de plantilla per tenir-lo en compte, els fons de la Fonoteca no són ben coneguts per als qui treballen de cara a l’usuari.  Es tracta, sovint, de personal que ha de fer mans i mànigues per suplir les deficiències d’instruments de descripció, i que ha de conèixer molt i molt bé tota la casuística i els racons de la Biblioteca. En tercer lloc, la informació en suport sonor que l’usuari troba al catàleg, tot i que ajuda a la visibilitat d’aquests fons, representa encara no un 5% del total. I, dels aproximadament 3 milions de documents de la Biblioteca, només un 13% són documents de la Fonoteca. En quart lloc, i això ho compartirà amb l’usuari remot, la sol·licitud de còpies de formats sonors, ja siguin analògics o digitals, representa un ínfim 0,8% del total  de sol·licituds[3]. Per tant, no és un fons gaire “visible”.

L’usuari remot

La pàgina web és l’element de connexió entre l’usuari remot i la realitat de la Biblioteca. Amb el nou disseny 2.0 de la nostra pàgina web, l’usuari remot podrà ser més precís en les seves cerques, tant les de catàleg com les de la informació de tota mena que actualment ja s’hi facilita, i la seva interacció amb els professionals que hi treballem ens permetrà orientar les nostres prioritats. Bàsicament, haurem de ser capaços d’assumir el repte de posar al seu abast els continguts, i no només les descripcions i les localitzacions dels documents. Vista la tendència de consum, a més, probablement els haurem de facilitar una tasca analítica que els permeti accedir més ràpidament a la unitat del fitxer digital (una cançó, per exemple) abans que al contenidor (un àlbum), com succeeix ara. Ja estem treballant en aquesta línia, i per assolir-la comptarem amb l’avantatge de disposar de documents sonors i audiovisuals que ja han nascut en format digital (CDs, Laserdiscs, DVDs, Blu-rays, fitxers electrònics…)

L’usuari generalista

Curiosament, i a manca de les estadístiques que ens ho confirmin, sembla que aquest perfil és el majoritari d’entre els usuaris que utilitzen els serveis de documentació sonora i audiovisual de la Biblioteca. Es tracta de persones que busquen un determinat disc, o una cançó concreta, o la discografia d’un intèrpret com a una consulta puntual, que no reverteix en un estudi o investigació posterior. Aquesta tendència, però, s’està equilibrant amb l’aparició de la figura de l’arqueòleg discogràfic, un perfil que va des de l’usuari que s’interessa per la “paleografia” dels cilindres de cera, fins al que vol recuperar digitalment una gravació històrica actualment fora del mercat, passant per l’especialista d’un determinat gènere o especialitat instrumental. Això, sense descuidar que el món sonor està farcit d’enregistraments no musicals: programes de ràdio (a la Fonoteca hi ha el fons històric de Ràdio Barcelona), radioteatres, entrevistes, recitacions, cursos de llengües, produccions publicitàries, efectes sonors, etc.

L’usuari generalista acostuma a ser més propi dels serveis de lectura pública, on el préstec és un dels eixos fonamentals del seu servei. La Biblioteca de Catalunya, però, no és una biblioteca de préstec. Realitza còpia dels seus fons sempre i quan la còpia no entri en conflicte amb els interessos comercials o, si ho fa, aquests quedin resolts per part de l’usuari.

Finalment, en parlar de la utilitat del nostre patrimoni sonor i audiovisual cal que analitzem en profunditat les pròpies mancances. Pensant en aquesta utilitat del nostre lema com una relació entre oferta i demanda, cal tenir en compte tant el sector professional implicat a posar a l’abast el patrimoni (que permetrà accedir a una oferta) com el destinatari d’aquest procés (el que expressa una demanda).

En primer lloc, caldrà analitzar l’estat de formació del professional bibliotecari o arxiver, però també la del músic professional, la del conservador patrimonial, la del tècnic d’àudio i de vídeo o la de l’historiador del patrimoni. Aquesta preocupació per la formació és universal (les associacions internacionals del sector, com AEDOM, la IFLA o la IASA[4], ja se n’ocupen). La Biblioteca ja ha iniciat contactes amb tots aquest sectors professionals i educatius amb la finalitat d’iniciar un diàleg que apropi les dues visions.

En segon lloc, i gràcies a l’evolució de les tecnologies de la comunicació i a través tant de la xarxa d’internet com de la telefonia mòbil, percebem que el concepte de “client” del document sonor i audiovisual  ha derivat més cap al perfil de “consumidor” que no pas a la de l’”usuari” d’un servei. Aquesta evolució ha estat possible, també, per l’existència de determinades mancances: no haver potenciat prou els estudis del món sonor, ni l’educació dels nostres fills en l’escolta activa, ni la promoció de plans de “lectura” auditiva. Tret de molt poques i honroses excepcions, el món sonor ha quedat una mica apartat del currículum de les diverses formacions que s’hi relacionen.

Un dels nostres reptes, doncs, serà el d’aconseguir tenir una col·lecció patrimonial sonora i audiovisual del país realment útil, tant  per a l’usuari del present com per al del futur. Hi ha molt camí per fer, però el fil ja és a l’agulla.

[3] Dades estadístiques del Servei d’Accés i Obtenció de Documents de la Biblioteca de Catalunya,
gener-novembre 2011.
[4] AEDOM (Asociación Española de Documentación Musical); IFLA (International Federation of Library Associations); IASA (Association of Sound and Audiovisual Archives).

* * *