Màrius Torres © fotografia

Mozart

Enduts d’un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
volar i somriure.També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d’un ordre en moviment,
ràpida, lliure…
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure!

Record d’una música

Com una llàntia, ardent silenciosa,
en un gran temple incert,
música en el record, memòria lluminosa,
cremant en la tenebra on el passat es perd,

Ah, no t’apaguis mai! Perquè, com aquell dia,
si tanco els ulls i escolto la teva veu suau,
la tristesa se’m fongui en melangia,
la melangia en pau.

 

Música llunyana, en la nit

Altiva, suplicant, lírica, greu i tosca,
suau com un murmuri, rígida com un crit,
una música ve de molt lluny, en la nit,
fins a la meva vida que madura en la fosca.

Flueix amb la mesura vivent d’un esperit
que sap el seu camí –si bé no tan llunyana -.
La nit no li fa por. O música, germana
de tot allò que en mi valgui més que l’oblit!

Però tota la cendra que la música deixa
crema en la flama de la música mateixa;
de mi, és sols la meva ànima que pot endur-se el vent!

Guarda’m de la follia d’una veu massa forta
mentre vulguis donar-me, Senyor, per instrument
una vida que sempre té alguna cosa morta.

Poesies de Màrius Torres. A cura de Margarida Prats Ripoll
Pagès editors. Lleida, 2010

* * *