A Roma, el contacte amb Grècia produeix la recuperació de Tucídides i d’Heròdot. Heròdot és considerat l’historiador del mite. El que li interessa són les digressions, els logoi, els excursos, més que el discurs cronològic. El seu criteri històric no és clar, s’aproxima més al realisme de ficció. Tucídides es dedica a la història política, es concentra en la naturalesa humana i rebutja tot allò que no és segur. Però la distància entre Heròdot i Tucídides no és tanta com podria semblar.
Sal·lusti es planteja la necessitat d’escriure història. Abans d’ell, els analistes donaven forma literària a actes oficials de reunions del senat. Sal·lusti fou el primer a plantejar-se una historiografia nova i la seva experiència abasta els dos tipus: la història analítica (cronològicament ordenada) i la història monogràfica.
De la seva vida en sabem poc. Per primera vegada l’historiador es veu obligat a retratar-se ell mateix com a garantia de veracitat, i Sal·lusti ho fa, tot inaugurant el subgènere del pròleg: l’autor diu qui és, què escriu i quins són els seus propòsits historiogràfics. En aquest sentit, Sal·lusti escriu: “Jo, de jove, com la majoria, em vaig dedicar amb afany a la política, però els esdeveniments em van ser molt desfavorables. El desvergonyiment, la corrupció i l’avarícia prevalien per damunt del sentit de l’honor, la integritat i la virtut [...] Així doncs, quan el meu esperit va reposar de tantes desgràcies i perills, i vaig considerar que havia de romandre allunyat de la política durant el temps que em quedava de vida [...] vaig decidir escriure de manera selectiva alguns fets de la història del poble romà, tal com em semblava que eren dignes de recordar; encara més perquè tenia l’esperit lliure d’aspiracions, de pors i de favoritismes polítics“.
El començament de la història literària és filosòfic. Tàcit parlarà d’ell mateix i d’imparcialitat, Suetoni ja no és historiador. Som en el temps de la filosofia, mai més hi haurà un període filosòfic a Roma, només Sèneca ho intentaria sense èxit més tard. La filosofia de Sal·lusti és estoica, amb trets personals. Posa en l’ambitio la causa de tots els mals de Roma. Apartat de la política, però, no vol raure en l’otium (la doble moral dels senadors). Sal·lusti arribà al consulat, però no acabà d’aconseguir l’amistat dels principals personatges de l’època, i va ser obligat a abandonar la seva ambitio. Així, el resentiment és subjacent en Sal·lsuti, com també ho serà en Tàcit.
La conjuració de Catilina és una obra magistral: comença amb la distinció de nom, bressol, costums de la joventut. L’autor, Catilina, Roma apareixen per aquest ordre. El subjecte és la realitat d’una Roma eterna en crisi per culpa dels seus grans personatges. Un bell retrat de la decadència moral de la Roma de la meitat del segle I aC que s’inicia els primers dies de juny de l’any 64 aC i que es clou el gener de l’any 62 aC amb la batalla de Pistoia i la mort de Catilina en combat.

 Text: Jordi Badiella

A l’inici dels anys 90, a molts ciutadans ens va impactar i colpir les imatges de les runes de la Biblioteca Nacional de Sarajevo, situada al centre de la ciutat, a la vora del riu Miljacka, un afluent del Bosna. Aquestes imatges feien una referència a la destrucció intencionada de la memòria històrica i cultural d’un poble; aquell fet, per més que es vulgui oblidar, ha estat un dels esdeveniments que ha suscitat més expressions artístiques en l’àmbit de la literatura, la fotografia i la música.
Sebastià Bennasar (Palma, 1976), que mai ha estat aliè als conflictes de la humanitat, se centra, en el seu darrer llibre, en les conseqüències dramàtiques de la guerra dels Balcans.
La simbologia de l’escriptor mallorquí, val a dir que Bennasar disposa d’un ampli ventall de símbols que maneja amb curosa habilitat, creix en el si de la seva narració. Observa la vida d’una Barcelona asfixiada pel turisme amb la intel·ligència d’una noia cega, la Clara, que és descendent de la reina consort de Mallorca, Violant de Vilaragut; a més, recrea la música d’un violinista, Franz Bogdavonic, que va en cadira de rodes a causa de l’impacte de la bala d’un franctirador de Sarajevo; i, per damunt de tot, Bennasar exposa els seus coneixements històrics i literaris en una trama, un joc de personatges, en què l’amor per als llibres és al fons de l’ànima d’un relat de ficció que cus, pàgina a pàgina, el llom d’un llibre universal escrit per a la gernació humana, amb saviesa i comprensió (Franz no vol ni sentir parlar de la compassió).
Barcelona és al centre de la vida dels tres personatges: la Clara, que viu a la plaça de Sant Felip Neri; en Franz, el violinista immigrant que toca cada tarda pels carrers de la Ciutat Vella; i en Carles, un escriptor desvagat que rep un encàrrec de la Clara: ha d’escriure un llibre sobre la història del violinista de Sarajevo. Serà ell mateix qui llegirà en veu alta el seu propi relat a la Clara.
El narrador (escriptor i lector), alhora que protagonista, es dirigeix a ell mateix en segona persona del singular d’un present d’indicatiu que enllaça el passat i el futur, el llunyà i el proper, la tendresa i la crueltat; aquest joc d’antònims evoquen, amb la perspectiva de la memòria, un temps intens i alliberador que Bennsar vol reconstruir, sigui com sigui, per no perdre la dignitat.
Nocturn de Sant Felip Neri, publicat per l’Editorial Meteora, és una novel·la, un nocturn, un viatge al passat, un còdex del poeta otomà Ibrahim de Bosna-Saraj, un fresc de Piero della Francesca, un violí. És, sobretot, un emblema que ens mostra la constel·lació cultural i humanista de Sebastià Bennasar.

Text: Carme Miró

El 1840 es va publicar Un heroi del nostre temps de Mikhail Lérmontov (1814-1841), una obra cabdal en el trànsit del Romanticisme al Realisme en la literatura russa del segle XIX. L’editorial Alpha, editora de la col·lecció Bernat Metge que publica obres inèdites en català, ha recuperat els relats de l’escriptor rus en una versió traduïda per Miquel Cabal.
Mikhail Lérmontov, influït en la seva joventut per Puškin, publicà, poc després de la revolució desembrista, l’obra La mort del poeta (1837), fet que li valgué l’exili al Caucas. Recordem que el general i diplomàtic Aleksandr Benkendorf (1783-1844), cap de la policia en el temps del tzar Nicolau I, va perseguir obstinadament a Puškin i a Lérmontov.
En aquest exili malaurat on l’autor es va veure embolicat amb els enfrontaments de les tropes russes i els pobladors del Caucas, va sorgir la novel·la Un heroi del nostre temps a partir de cinc relats entrellaçats per Petxorin, l’heroi infatigable, el jove oficial insatisfet; un amant cínic i romàntic que viatja de Sant Petersburg al Caucas i entra en contacte amb un cosac, i, fins i tot, es troba amb l’autor del relat. Alguns diuen que Petxorin era “l’alter ego” de Lérmontov.
L’obra inclou el pròleg de l’autor (de la segona edició) on es dirigeix als lectors; ens diu (nosaltres també som els seus lectors després d’una colla d’anys) que no siguem ingenus davant les maldats de Petxorin, un seductor malvat, egoista, tràgic i romàntic; un home modern fastiguejat de tot i de tothom que cal guarir urgentment.
La intensitat de les emocions i la finesa poètica, tot i el llenguatge planer dels relats, són dos condiments que abraonen el camí literari d’abast psicològic del qual en prendria el relleu Fiodor Dostoievski, un dels millors escriptors russos del seu temps.

Text: Marçal Borotau

Con una vieja Leica, casi seguro de su padre, ella graduaba la exposición, la velocidad y la distancia para tomar fotografías exactas de aquella villa italiana. Dacia Maraini (Fiesole, 1936) volvió a Italia tras dos años en un campo de concentración japonés. Bagheria, una pequeña ciudad volcánica cercana a Palermo, sirve de pretexto para que la autora pueda revivir a través de la escritura su apasionada afición a la lectura.
«¿Por qué después de haber estado durante largo tiempo en compañía de libros y objetos de arte refinados se empieza a pensar que lo “bonito” de los niños y de la gente común es feo?». Maraini nos deja sin saber que responder, sobretodo porque ella, con su laborioso y complejo arte literario, nos seduce y nos invita a presenciar una realidad exasperada – la presencia de la Mafia, los problemas familiares- en la que evoca el final de su infancia.
En este breve relato, una narración autobiográfica, la autora italiana describe con una mirada adolescente el realismo irracional, la fealdad de muchos y la belleza de unos pocos, en el que se arremolinaban los restos de una sociedad que necesitaba salir de las ruinas. Era el año 1947 cuando la vio por primera vez. Su lenguaje plástico y sensorial, con un ritmo soberbio, pugna por revivir lo olvidado con una intensa pulsión humana. Su familia, la descarnada relación con su padre, su abuela Sonia (amiga de Caruso y que nunca pudo cultivar la música como habría querido), el tic desagradable de su tía Orietta, los ojos apenados de su tío Gianni, y la guerra, que le había dejado un miedo insensato a la noche y al silencio, son los pedazos de la desintegración, a partes iguales, de una familia a la deriva.
Después de unos años, ya de adulta, Maraini regresa a Bagheria con su amiga Bice, la de Roma. Su tía Saretta le pregunta sobre su regreso a la villa de su infancia. «Para escribir sobre ella». A lo lejos, Marianna.

Text: Carme Miró

El filósofo e intelectual polaco de origen judío Günther Anders, que contrajo matrimonio con Hannah Arendt, recuperó, tras la muerte de Arendt en 1975, los diálogos, o mejor dicho, las discusiones filosóficas que mantuvieron durante los años 1925 y 1937 (se casaron en 1929 y se divorciaron en 1937). Casi una década de difícil convivencia con una de las mujeres más representativas del pensamiento político del siglo XX.
En La batalla de las cerezas. Mi historia de amor con Hannah Arendt, esta edición que publica Paidos, Anders reelaboró y reconstruyó, a partir de unas notas que había guardado, las conversaciones que mantuvieron en su estancia en  Drewitz, aproximadamente en 1930; las preparó en las Navidades del año 1975.
Después del incendio del Reichstag, el 27 de febrero de 1933, Anders abandonó Alemania para instalarse en París. Su mujer se quedó en Berlín para concluir un trabajo sobre el antisemitismo, motivo suficiente para ser perseguida –incansablemente- por los nazis. De estas conversaciones, diálogos, ideas caóticas, a veces, se desprende su interés por los temas políticos, las diferencias filosóficas, y, muy especialmente, la zanja religiosa que existía entre ellos. Él era ateo y ella estaba fascinada por una fuerte influencia teológica después de las lecturas de Kierkegaard, Recordemos que Arendt escribió  El documento de amor de Agustín, en 1929 .
Ya en París, cada uno siguió su propio camino. Demasiados obstáculos para una relación que nació en un nido de profundas contradicciones.
Las cerezas son el testimonio de sus diálogos. Aparecen constantemente. Su presencia aporta la sensualidad que hilvana las desconcertantes respuestas de Arendt. Si bien es cierto que el autor se prodiga porque, en efecto, él va dirigiendo los diálogos, también muestra la capacidad de respuesta de Arendt, aunque se encuentren, uno frente a la otra, en charlas no siempre fértiles.
En esta edición encontramos, además de La batalla de las cerezas, la Nota editorial de Gerhard Oberschlick y un estudio de Christian Dries, Ghünter Anders y Hannah Arendt: esbozo de una relación, un fabuloso ensayo que analiza a fondo las trayectorias vitales de Hannah Arendt y Günther Anders.

Texto: Marçal Borotau

«Des de l’inici d’aquest projecte ens hem preguntat per què volem editar llibres». 
La resposta és clara: donar més espai a obres inquisitives, compromeses, valentes, inconformistes i exigents en les llibreries i en les biblioteques. 
«Ens agradaria, diu Laura Huerga, editora de Raig Verd, que els nostres llibres col·laboressin a formar una societat on cada vegada hi hagi més persones interessades en ser actors i no només espectadors del seu temps». 
Amb aquest plantejament, Laura Huerga sembla voler fer una aproximació de les expectatives que es planteja l’equip que conforma l’editorial Raig Verd.
I cada llibre representa un nou repte, cada vegada més atractiu i apassionant.
Moo Pak, de Gabriel Josipovici (escrita el 1994), és una novel·la on l’amistat és decisiva per explicar amb una magnífica prosa tot allò que afecta la nostra vida. Així ho explica Jack Toledano al seu amic Damien Anderson, xerrant i passejant per diferents parcs de Londres. Tot i que el narrador és Anderson, la novel·la se centra en els cometaris de Toledano.
Són moltes les passejades perquè són moltes les confidències suscitades per una visió catastrofista del món actual. Les nombroses referències a l’escriptura, la música, a la por al silenci i a la soledat, a l’èxit i al benefici econòmic ràpid, al pensament de Wittgenstein o a la memòria col·lectiva configuren la narració de converses hilarants, un monòleg erudit, en què Toledano afirma sense gaires consideracions que «escriure és un mitjà per escapar d’un mateix, alhora que també és un mitjà per al descobriment».
Josipovici teixeix, embasta, cus, sargeix una peça de roba immensa que a vegades vela ( i revela) les veritats i les mentides, l’art i la literatura, les obsessions i els enganys, la música i la religió, el declivi de l’esperança davant la hostilitat del món actual i, sobretot, qui i què som. En un estil natural de conversa, les passejades esdevenen el motor de les seves reflexions i sedueix el lector amb aquesta necessitat de tornar a passar, a vegades de puntetes, per aquells temes que vol deixar escrits en el llibre de la seva vida; una novel·la que parlarà de Moor Park, la casa on es va retirar Jonathan Swift per escriure les seves memòries.
Perquè, al capdavall, Toledano creu en la creació artística personal que desenvolupa amb tenacitat a través d’una meravellosa relació oral i escrita.
 

Text: Carme Miró

Molts coneixem la lloable tasca pedagògica de Gregorio Luri (Navarra, 1955), doctor en filosofia i mestre. El seu darrer llibre, Per una educació republicana, ha estat publicat per l’editorial Barcino, en el marc de la col·lecció Observatori dels Valors promogut per la Fundació Carulla i ESADE.
L’absència de pròleg fa que el lector impacient es pugui submergir de ple, des de les primeres pàgines, en les paraules de l’autor. Unes paraules precises i concretes que configuren un radiograma de la situació actual de l’escola a Catalunya, dels canvis de les darreres dècades i del seu avenir.
El llibre aplega sis capítols que narren, debaten i analitzen el fracàs escolar, el paper del mestre, la funció de l’escola com a agent social. La competència de l’escola és obrar amb rigor, criteri ètic i en xarxa. Luri remarca que l’escola hauria d’augmentar la seva capacitat de seduir intel·lectualment l’alumnat i buscar noves fórmules per estimular el talent i premiar de manera raonable l’esforç.
Un ampli capítol recull les finalitats de l’escola. La primera és la finalitat cultural i política en què s’emfatitza la significació d’educar en el pluralisme, en la postergació del desig, garantir la transmissió del coneixement i proporcionar als alumnes cultura general. Per dir-ho amb les paraules de Montserrat Roig, la cultura no és, únicament, una acumulació de saber, és una actitud cívica de respecte i de convivència. És reflexió, és allò que ens permet arribar a comprendre els altres a través del coneixement (“Diari d’uns anys” Editorial Acontravent, 2013).
La segona finalitat de l’escola és la psicològica; l’autor posar en relleu l’envergadura d’ensenyar als alumnes a tolerar la frustració i incloure el silenci entre els valors més preuats de l’escola. La finalitat intel·lectual és aquella que abasta el deure moral de ser intel·ligent, perquè ser intel·ligent significa saber emprar el saber acumulat per les generacions anteriors; educar en treball cooperatiu i saber diferenciar entre l’opinió i l’argument. I per últim, la finalitat institucional de l’escola, segons Luri, és el repte d’acceptar i protegir culturalment als adolescents, sent una entitat de referència, l’escola, ha de procura la igualtat d’oportunitats, malgrat l’adversitat de l’entorn.
La lectura d’aquestes pàgines aporta una visó crítica de l’educació i convida a reflexionar sobre la vàlua i el paper del mestre com a garant dels ideals i els valors per a una societat justa i democràtica.

Text: Maria Ivanova

Las crónicas de Ryszard Kapuscinski (1932-2007) siguen siendo un referente del periodismo internacional. Uno de sus trabajos más importantes es «Imperium» que fue publicado por primera vez en Varsovia, en 1993.
La editorial Anagrama publicó la primera edición al castellano, el noviembre de 1994; en febrero del 2012 apareció la sexta edición de este impresionante relato de viajes y de reportajes en la colección Compactos.
El Imperio es una detallada descripción, un relato personal como dice el autor, de los viajes que hizo por los vastos territorios de la antigua Unión Soviética.
El libro se compone de tres partes: «Primeros encuentros» (1939-1967), «A vista de pájaro» (1989-1991) i «Suma i sigue» (1992-1993).
Kapuscinski, eterno y empedernido curioso, nos habla del «ocaso del imperio» con su polifónica y potente voz y, en más de una ocasión, emociona al lector desde su prodigiosa atalaya de buen observador.
Empieza su crónica evocando sus primeros encuentros con la Unión Soviética cuando sólo tenía siete años; son las experiencias que el joven Kapuscinski vivió en su larga travesía por Siberia, Georgia, Armenia y Azerbaiyán.
A lo largo de las tres etapas claramente definidas, al autor no le tiempla el pulso cuando describe las atrocidades perpetradas por las autoridades soviéticas como la gran hambruna de Ucrania, las grandes matanzas de Kolymá o los exterminios sistemáticos. Son desgraciados ejemplos de la escalofriante escala de terror que se propagó durante la dictadura stalinista.
Lo que atrae de Kapuscinski es su sencillez expresiva (aunque en algún momento pesa mucho la dureza de su lenguaje), su visión humanizada sobre las vidas de los más desfavorecidos y, sobretodo, sus amplios análisis sobre el proceso de desintegración de la URSS; en definitiva, atrae de él una narración periodística muy peculiar que ha seducido a medio mundo.
Una obra de indiscutible calidad.

Text: Núria Serra

La jove, petita i agosarada editorial Males Herbes combina, en el seu catàleg, la recuperació d’autors contemporanis una mica oblidats com Vonnegut o M. Àngel Riera, amb l’edició d’autors novells com és el cas de Jordi Sanglas amb la novel·la 100.00 Candeles.
Jordi Sanglas (Vic, 1979),operador d’imatge ja ha escrit guions per a documentals, és creador de sèries de la xarxa de Televisions Locals com Croatan i Rosaparks; també ha participat en diverses publicacions i fanzines. El seu debut literari és, sens dubte, molt atractiu, per als lectors que busquen noves sensacions.
Un argument, que podríem dir clàssic, té un tractament molt peculiar; el nostre protagonista, Adelmar ha trencat amb la seva companya Melora, últimament no s’entenien gaire i ell s’ha trobat amb antigues amistats que no són del gust de la Melora, Adelmar amb problemes a la feina, decideix anar a la Costa Brava, en un zona on habitualment, es diu, apareixen ovnis. Amb aquest viatge el protagonista reflexionarà sobre la seva infantesa, sobre una adolescència enfrontada al seu pare, i la seva situació actual; tot això permet a l’autor la creació d’un món literari original i propi de la seva generació.
L’autor demostra una seguretat narrativa absoluta; l’argument no és lineal, sinó que contínuament va endavant i endarrere, però amb tal habilitat que no desconcerta al lector, ans al contrari, el fa està atent i no perd el fil de la trama. Sanglas crea el seu món literari començant pels noms peculiars dels protagonistes i dels llocs on viuen, a excepció de la Costa Brava; amb constants referències literàries, cinematogràfiques i aspectes de la cultura televisiva popular. L’autor combina la crítica d’aquesta televisió popular amb un humor soterrat junt amb un toc de nostàlgia de la infantesa i adolescència.
El tremp narratiu de la novel·la no és perd en cap moment, el control del discurs literari està enriquit constantment per emocions i sensacions, de tal manera el lector sent el mateix que els protagonistes en les seves accions: senten el vent del mar, la cremor del tàbac, l’olor de les plantes,….
El domini del llenguatge és latent; el lector percep que està davant d’una novel·la clàssica però amb un tractament modern i un contingut contemporani.
Tal com diu la contraportada del llibre: “El debut literari de Jordi Sanglas és una premonició, l’avís que un talent excepcional ha nascut entre nosaltres”.

Text: Josep Terradas

Brossa pertany al grup dels vençuts de la Guerra Civil. El seu compromís sempre va ser crític durant la dictadura: un sistema polític sense legitimitat democràtica.
Malgrat les obsessives operacions de censura, el règim dictatorial no va poder impedir el poderós flux de la vida: l’obra de Joan Brossa és fonamental dins la literatura catalana del segle XX (veure la ressenya)
 Posem l’èmfasi en fer notar que la literatura teatral autòctona no pot existir sense conèixer la prolífica producció de Brossa, que abastà el camp literari, la plàstica i l’escenogràfica.
L’any 1959 va començar les seves Suites de poesies visuals amb unes sèries de poemes matèrics que sorgeixen dels postulats estètics molt propers a la conceptualització d’Antoni Tàpies; Brossa i Tàpies van ser varen ser molt bons amics, sempre fidels als seus principis.
Brossa  va voler que el text fos pràcticament inexistent per fer-se evident el joc de les diferents textures; un tipus de poesia que no és gaire freqüent avui dia. No obstant això, podem trobar alguns poemes de Jordi Badiella (col·laborador de Sonograma Magazine) en què l’autor tracta de forma radical el text com a textura, com a matèria.
Brossa estava convençut que la seva obra no interessava i ho atribuïa a les poc imaginatives propostes dels directors i a les limitacions tècniques dels actors (Glòria Bordons, 2009). Aquest tercer volum aplega aquestes quatre obres: Aquí al bosc (1956), El bell lloc (1958), Olga sola (1960) i Cavall al fons(1956).
En aquestes peces teatrals, es posa en relleu l’habilitat constructiva de les paraules; barreja la metàfora, la juxtaposició i el contrast amb la quotidianitat amb una forma de parlar misteriosa.
Cal celebrar la iniciativa d’Arola Edicions i Publicacions URV de publicar l’obra escènica de Joan Brossa (veure Volum I i Volum II), tot un referent de la poesia experimental a Catalunya.

Text: Carme Miró