The violinist Midori is recognized not only for the evolution and scope of her 29-year career as one of the most dazzlingly gifted performers before the public, but increasingly for the prescient and innovative community engagement initiatives to which she devotes a substantial amount of her energies and resources worldwide on an ongoing basis. Named a Messenger of Peace by U.N. Secretary-General Ban Ki-moon in 2007, she has created a new model for young artists who seek to balance the joys and demands of a performing career at the highest level with a hands-on investment in the power of music to change lives.
Text from: <http://intermusica.co.uk>

Barcelona, 2012

Maria Lluïsa Cantos sobresurt amb llum pròpia en una generació de pianistes que han portat més enllà de les nostres fronteres el repertori català i espanyol de principis de segle XX. Ha estat i segueix sent una pianista d’abast universal que mereix el reconeixement que li atorga la revista Sonograma Magazine amb aquest especial en el que és un honor participar-hi i en el que vull subratllar la seva decisiva contribució a la difusió de la cultura catalana arreu del món.

Cantos excel·leix tocant el piano, un llenguatge universal a través del qual ha transmès l’imaginari de la nostra cultura amb la important presència d’autors catalans al seu repertori com Antoni Soler, Narcís Casanoves,  Isaac Albéniz,  Enric Granados, Frederic Mompou, Ricard Lamote de Grignon, Xavier Montsalvatge o Lleonard Balada. La majoria dels quals han entrat a la literatura universal del llenguatge pianístic per la  decisiva interpretació que n’ha fet la Maria Lluïsa. El seu nom, al costat dels d’Alícia de Larrocha, Maria Canals, Rosa Savater o Pepita Cervera s’afegeix a un conjunt de dones pianistes que, havent-se format inicialment a Catalunya, van enriquir els seus coneixements musicals i pianístics als centres europeus més importants, en el seu cas a París i Viena, on van assolir una dimensió i una projecció d’abast internacional.

©Maria Ivanova

És precisament l’aposta que en un determinat moment va fer per entrar en contacte amb altres cultures, amb altres maneres d’entendre l’art el que ha fet d’ella una catalana universal, que no ha dubtat a l’hora de seduir nous públics i de fer-ho amb autors catalans.

Molt possiblement, el seu establiment a Suïssa durant les darreres dècades ha fet que en alguns cercles del nostre país no es reconegui com es mereix la seva trajectòria. No obstant això, no ha deixat en cap moment de ser una ambaixadora de primer ordre de la nostra cultura. Paral·lelament a la seva activitat concertística i docent, pròpia de qualsevol pianista consagrada, la Maria Lluïsa ha dedicat bona part del seu temps i els seus esforços a l’estudi i recuperació del repertori romàntic de principis de segle XX, català i espanyol. Aquesta brillant tasca musicològica l’ha situat en un posició preeminent respecte molts dels col·legues, homes i dones, de la seva generació i afegeixen al seu important llegat el mèrit d’haver rescatat de l’oblit obres inèdites de compositors consagrats com ara Granados o Albéniz i obres desconegudes de bons compositors, sobretot suïssos, que escrivien fascinats per la música espanyola, autèntica font d’inspiració per a  tots ells, i  que haurien passat desapercebuts si no haguessin estat apreciats i valorats per la Maria Lluïsa.

La Maria Lluïsa ha triat Suïssa per establir-se i ho ha fet conservant les seves arrels a Catalunya i a la resta de l’Estat, no en va des del 1979 dirigeix a Baden un curs d’interpretació dedicat a la música espanyola i al 1990 va crear la Fundación Música Española Suiza que ha tingut un rol fonamental en difusió de la música de l’Estat al país alpí. Aquestes iniciatives evidencien el tarannà de la pianista, el seu fort compromís cultural i comunitari que han fet que transcendís el que és l’àmbit d’una gran concertista per esdevenir una gran musicòloga i fins i tot prescriptora de la catalanitat al centre d’Europa. I simbolitza en ella mateixa la importància que té avui la interculturalitat en la construcció d’una identitat europea col·lectiva, un demos europeu, en la que els individus s’integren en els territoris d’arribada essent capaços, amb el seu bagatge, d’establir llaços i importants nexes d’unió entre les cultures del continent. Perquè és fonamentalment a través de la cultura i dels ciutadans dels diferents països del continent que serem capaços de construir aquell “nosaltres europeu” que Albert Camus va fer servir a mitjans de segle XX a les Cartas a un amigo alemán i que no ha estat possible construir a través de Tractats. L’únic camí possible és la cultura i les persones de la dimensió de la Maria Lluïsa, disposades a posar el seu coneixement i talent al servei de la ciutadania. En aquest sentit, és de gran importància per a la difusió i promoció de la nostra cultura el lliurament que a Maria Lluïsa va fer al 2007 a l’Institut de Musicologia de la Universitat de Zuric de la seva col·lecció de més de mil partitures dedicades a la música catalana i espanyola.

No vull acabar aquest article sense fer referència al concert que aquest mes d’abril farà a l’Auditori per interpretar el Concert per a piano en la menor d’Edward Grieg, precisament la mateixa obra que la Maria Lluïsa va tocar de ben jove al Palau de la Música Catalana sota la batuta del mestre Eduard Toldrà, i que ara interpretarà dirigida pel seu amic Salvador Brotons. Una excel·lent ocasió per captar de ben a prop el talent de la Maria Lluïsa . Una mostra més que, tot i la seva residència a Suïssa,  mai ha perdut la relació amb el nostre país.

* * *

Cau la tarda del darrer dia de 2011 quan enceto aquestes línies a l’entorn de l’apreciada pianista Maria Lluïsa Cantos, a qui vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment a finals dels anys 90 arran d’una entrevista als estudis de Catalunya Música. En una tarda d’evocadora com aquesta no hi falta de fons la Sonata en del Pare Antoni Soler amb que comença el primer CD que la Maria Luïsa va enregistrar el maig de 1985. A la portada hi destaca el símbol de la “Stiftung Música Española Schweiz” (Fundación Música española Suiza) institució referencial al país helvètic pel que fa a la divulgació de la música ibèrica, que ella mateixa va impulsar a partir de 1979 al costat del seu marit el violinista suís Angelo Maccabiani, mantenint una intensa activitat durant més de dues dècades fins el 2001.

Amb seu a Baden, aquesta Fundació va materialitzar la seva activitat primer en forma de cursos magistrals, conferències i concerts, on hi varen intervenir noms referencials del fet musical com Pepe Romero (guitarra), Joaquín Nin-Culmell (compositor), Montserrat Torrent (orgue), Enriqueta Tarrés (cant), Rafael Puyana (clavecí), Lucero Tena (castanyoles) o Lluís Millet (conferenciant), entre altres. Després es va arrodonir amb la creació el 1996 d’un important arxiu format per catàlegs de compositors espanyols i un fons de més de 1000 partitures, documents, manuscrits, facsímils, gravacions…

©Maria Ivanova

L’any s’acomiada amb un dia lluminós de temperatura inusitadament agradable per a un mes de desembre… una percepció que arriba a través de la finestra del meu despatx i que sintonitza plenament amb la manera de tocar de Maria Lluïsa Cantos, sempre imbuïda d’una sonoritat cristallina, intensa, de generosa expressió emocional i que no amaga una concepció interpretativa propera a l’escola pianística russa.

El seu segell més destacat, allò que sempre impacta del seu bon fer interpretatiu, és tal vegada aquella dimensió que el compositor Frederic Mompou va afirmar en sentir-la en una actuació al Palau de la Música Catalana. Després de qualificar-la d’ “exquisida i sorprenent“, va destacar “… la manera com la intèrpret entén la música que toca i la projecta al públic amb un gran abocament d’emotivitat “. És aquesta intensitat un dels grans arguments que fa inoblidables els directes de la Maria L luïsa i que fins i tot transcendeix a les gravacions d’estudi, on ràpidament es percep que no renuncia ni a un bri d’aquesta força. La Maria Lluïsa no es deixa sentir… es fa escoltar! Els atacs, els jocs rítmics, les magnètiques progressions cap als clímax. Només cal escoltar la intensitat del seu “Albaicín” d’Albèniz o la fluïdesa etèria dels rajos de notes de l’ “Allegro de concert” de Granados.

Van caient les darreres llums d’aquesta tarda d’hivern.

També era hivern quan Maria Lluísa Cantos va néixer. Era el 13 de gener de 1943 a Barcelona. “…entre plaça de Catalunya i la plaça Universitat”, com ella mateixa em va comentar fa temps. Amb 3 anys començava a tocar i amb 5 ja va fer la seva primera actuació pública a Ràdio Barcelona interpretant dos Minuets de Bach, “La campana de la tarda” de Granados, unes Variacions de Mozart, una peça de Schumann… En aquell temps va ser alumna de Rosa Mir professora de l’Acadèmia Marshall. Als 8 anys va començar els seus estudis oficials de piano i orgue al Conservatori Superior Municipal de Barcelona amb els professor Dotras-Vila, Joaquin Zamacois, Montserrat Torrent (amb qui va estudiar orgue) i particularment amb Joan Macià (amb qui va estudiar música de cambra) de qui reconeix haver tingut una gran influència. És fàcil trobar per Internet alguna de les seves fotos tocant el piano de molt menuda, per tant no sorprèn que completés la carrera amb 16 anys, assolint el Premi Extraordinari que li va representar l’oportunitat de tocar el Concert per a piano i orquestra d’Edvard Grieg amb l’Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà. Els anys següents van ser de perfeccionament, primer als curs de Santiago de Compostel·la (amb l’Alícia de Larrocha, Frederic Mompou, Joaquim Nin-Culmell, Daniel Ericourt). Després a París, on durant un any, i gràcies a la beca del premi “Maria Barrientos”, va poder ser la darrera alumna del prestigiós pianista francès Lazare Levy (1882-1964). Posteriorment, una beca de la Fundació March, la portarà a Viena on va ser alumne durant quasi dos anys de Richard Hauser. A la capital austríaca també va tenir l’oportunitat de conèixer a Herbert von Karajan, Alfed Brendel i Jorg Demus.

Amb 24 anys debutava al Carnegie Hall de Nova York i amb 29 va establir la seva residència a Suïssa. Coneixedora i ambaixadora de la gran tradició musical pianística espanyola, el país dels Alps va esdevenir un veritable repte per a ella. Quasi ningú coneixia allà el meravellós repertori de música espanyola que a partir d’aquell moment esdevindria l’epicentre de la seva trajectòria durant més de 20 anys. Només cal repassar la seva discografia. Després de l’esmentat CD de 1985 amb repertori variat dedicat a compositors com Albèniz, Granados, Mompou, Nin-Culmell, Pare Soler, al costat de Debussy, Chabrier i Ravel, el següent enregistrament és una fascinadora antologia del repertori pianístic del sevillà Joaquin Turina (1882-1949) enregistrada el novembre de 1993 amb motiu de la primera Exposició Internacional que es va fer sobre Turina durant un mes a la Tonhalle de Zürich, incloent alguns primers enregistraments mundials així com la recuperació de la “Fantasia del reloj” opus 94. Novament els dos grans arguments polaritzadors de la personalitat de la Maria Lluïsa hi son presents, força i subtilesa, sàviament barrejades en una extraordinària paleta de colors sonors servida en safata per la música del compositor sevillà. El professor Jean-Jacques Cognard, de la Sorbonne de París, ho va descriure el 2004 amb gran habilitat dient “Legato sublim, efectes de distància, lirisme, misteri, fantasia, flexibilitat i passió per la dansa salvatge, tot està allà. No li falta res”.

En mayo de 2007 María Luisa Cantos legó el archivo musical de la Fundación Música Española Suiza al Instituto de Musicología de la Universidad de Zürich. Este legado consistente en más de 1000 partituras así como libros y catálogos de autores que María Luisa Cantos fue recopilando a lo largo de casi treinta años de labor de la Fundación. Se puede valorar la importancia de este legado desde dos puntos de vista: en términos absolutos la universidad de Zürich atesora la colección más grande de obras de autores españoles de Suiza y gran parte de Centroeuropa.

No sólo por su envergadura, también por los propios contenidos la colección es única: incluye obras de muy difícil acceso de autores españoles y suizos que no han entrado en los canales de difusión bibliográfica generales. Es pues una colección de gran solidez pero también llena de piedras preciosas que hoy día lo son  por estar descatalogadas. Con ello ofrece a estudiosos y a músicos la oportunidad de reconstruir en base a la flor y nata de sus representantes el repertorio musical español principalmente para piano desde el siglo XVII. 

©Maria Ivanova

Se puede pues hacer un recorrido histórico por la música española pero también un recorrido histórico por un momento especial de la historia musical de la Suiza moderna: La colección surgió debido a la necesidad de proveer de música a los participantes de las Master Class que la fundación Música española Suiza organizó durante más de 25 años en Baden. María Luisa Cantos como directora artística se adelantó a los gustos de los alumnos, les dirigió poniendo en todo su énfasis particular, para hacer de estos cursos un escaparate de los que ella con intuición musical y amplios conocimientos históricos consideró ser lo más relevante del repertorio. La colección es pues también la historia de su labor pedagógica.

Trabajar con María Luisa Cantos y sobre todo verla trabajar es un privilegio por esta razón. La combinación perfecta de estética y amor por la música española, de pasión musical e inteligencia, de paciencia y energía que caracterizan a María Luisa Cantos como artista. Investigadora y propiciadora de la cultura perfiló una colección que es a su vez una selección de lo mejor de la música española para piano y otros elencos pequeños desde el siglo XVII. Y un espejo de sus gustos, de sus predilecciones y de su forma de ver la historia musical.

No es frecuente que una colección siendo el producto de los desvelos de una sola persona y estando impulsada por un interés de promocionar música nacional logre transcender lo anecdótico para presentar una valor universal.

Read the article in english

* * *

Louis Moritz, Marc Birkigt, Hans-Max Gamper o Robert Gerhard foren emprenedors suïssos que van veure un futur prometedor a la Catalunya de la segona meitat del segle XIX. S’hi van traslladar per viure-hi, i -excepte el segon- també hi van morir. Ja fos amb la cervesa, amb els cotxes incipients de la Hispano Suiza, amb la fundació d’un gran club de futbol com el Barça o amb l’empresa vinatera i l’educació de dos fills il·lustres, tots ells van reeixir i excel·lir en els seus projectes. Semblaria just demanar, doncs, que algun dia Catalunya retornés als suïssos una empresa de valor similar. Com la de M. Lluïsa Cantos. Potser la comparació no és del tot encertada, perquè la nostra pianista catalana no és empresària, però sí que posseeix unes dots d’emprenedora que, sumades a les d’intèrpret del piano, fan d’ella una figura singular en el món musical d’àmbit hispànic.

©Maria Ivanova

Maria Lluïsa Cantos és potser, i abans que res, una extraordinària intèrpret de piano i una ambaixadora de la música espanyola en general, com segurament quedarà palès en algun dels articles publicats a Sonograma Magazine. Els seus enregistraments de l’obra pianística de Joaquín Rodrigo, Joaquín Nin-Culmell, el pare Antoni Soler, Isaac Albéniz, Enric Granados, Frederic Mompou o  Francisco José Martín Jaime, del qual també ha estrenat obra, són una carta de presentació que es reafirma i s’amplia quan se l’escolta en directe. És aleshores quan tota la seva energia, la seva capacitat de concentració, el seu desig de compartir el que ella extreu de les obres que interpreta i la seva experiència arriben d’una manera diàfana a qui l’escolta. Això ho ha demostrat a la terra que l’ha vist néixer, però potser ho ha fet poc sovint i amb llargues intermitències.

Si bé és cert que a les hemeroteques podem trobar el ressò de l’activitat concertística d’una M. Lluïsa Cantos, que va passar de prodigi a promesa, i d’aquí directament a l’escena internacional, no és menys cert que, a casa nostra, aquesta activitat ha quedat molt espaiada en el temps, probablement perquè va fixar la seva residència a Suïssa els anys setanta. En un ràpid repàs per la premsa de la Barcelona des de finals dels anys cinquanta, trobem informació d’una pianista que, després d’obtenir el títol al Conservatori Municipal de Música de la nostra ciutat, és present tant a la programació de les Joventuts Musicals (1959) com al mateix Conservatori (1960), a concerts de l’àmbit privat, com és el cas del Col·legi d’Advocats o la Universitat de Barcelona (1961) i al Palau de la Música Catalana (1961). Se la pot trobar també al Seminario de Música Contemporánea dels cursos de «Música en Compostela» com a becària en l’edició de 1962, fent concerts amb la Banda Municipal (1963) o en un concert a l’ambaixada de París el 1965 després d’obtenir el Premi Maria Barrientos, fet que li va facilitar poder estudiar amb Lazare Lévy.
Pot semblar frívola, però també significativa, una entrevista “Mano a mano”a La Vanguardia, el 15 de gener del 1963, amb motiu d’haver guanyat el Concurs Internacional de Ginebra d’interpretació. Maria Lluïsa Cantos mostrà una absoluta seguretat en ella mateixa, malgrat la seva joventut, i també deixà clars els seus objectius a un Manuel del Arco massa amoïnat per un presumpte “xicot”de la pianista. Ja el 1966, fa el salt a Nova York i es presenta amb un programa format íntegrament per música d’autors espanyols. De tornada a Barcelona, actua al Real Círculo Artístico i obté una crítica molt favorable de Xavier Monsalvatge. L’any següent, la premsa catalana recull el ressò dels seus èxits a Itàlia, formant duo amb la violinista Helga Hussels i, novament a Barcelona, presenta un programa eclèctic a l’Institut d’Estudis Nordamericans, amb obres de Béla Bartók, Khatxaturian, Claude-Achille Debussy, Maurice Ravel i George Gershwin. El 1969, en una nova gira pels Estats Units d’Amèrica omple el Carnegie Hall, ampliant la seva estada per països sud-americans. No és fins uns anys després, el novembre de 1974, que tornem a trobar notícies de M. Lluïsa Cantos a la premsa barcelonina amb motiu de la seva participació a la Temporada de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, interpretant el concert per a piano i orquestra de Scriabin. El 1977, “La Vanguardia”publica la notícia d’una actuació a la seu de les Nacions Unides de Ginebra per commemorar el centenari de Manuel de Falla, on M. Lluïsa Cantos interpretà les Cuatro danzas españolas de l’autor de Cadis. El 1984 trobem la retransmissió en diferit i per RNE Ràdio 4 d’un dels seus concerts amb obres del Pare Soler, Chopin, Debussy i Ravel, i el 2005 veiem anunciat un concert amb l’Orquestra Simfònica Sant Cugat a l’auditori de la localitat vallesana, amb el Concert per a piano de Grieg. El 2008 participà en un acte d’homenatge a Joaquim Nin-Culmell a la Pedrera, compositor per al qual sent una especial devoció i del qual es reivindica com la primera intèrpret en enregistrar, senceres, les seves Tonadas.

Les hemeroteques també recorden la formació de M. Lluïsa Cantos com a organista, fet que ajuda a comprendre la seva passió per la música antiga espanyola i la importància atorgada a certs instruments -com la guitarra i els seus precursors- en l’evolució i el reconeixement mundial del valor del Segle d’Or musical espanyol. Malgrat el fet que el seu repertori sigui majoritàriament de compositors de l’àmbit hispànic, això no li impedeix enfrontar-se amb partitures d’altres creadors no espanyols, tinguin o no afinitats amb aquesta música (escoltin el seu Debussy al disc editat per Solstice 171, un enregistrament que permet salvar M. Lluïsa Cantos de qualsevol encasellament com a intèrpret de música espanyola). En parlar de la seva discografia, cal advertir que aquest mes d’abril quedarà ampliada amb un testimoni de la seva activitat recent en directe i a casa nostra: el concert que va fer a l’Auditori de Sant Cugat el proppassat 22 de febrer, i que també esperem escoltar per les ones de Catalunya Música i en el qual va interpretar obres de Brahms, Schumann, Scriabin, Granados i Mompou. Escoltin-la també, si poden, en el Concert per a piano i orquestra del compositor noruec Edvard Grieg que donarà a Barcelona, dirigit pel mestre Salvador Brotons, el 22 d’aquest mes d’abril. És una llàstima que no el tingui enregistrat comercialment per poder apreciar com l’entén: sense deixar que la seva tècnica li arrabassi el sentit líric, i deixant l’espai necessari perquè els ritmes de les danses noruegues vagin calant dins l’atenció de l’espectador.

Les referències discogràfiques de Marco Polo, Solstice o de RTVE les trobareu fàcilment a les botigues. Desconeixem, però, la distribució que el segell Música Española té al territori espanyol. Si voleu escoltar aquesta discografia íntegrament, podeu passar per la Biblioteca de Catalunya i demanar-la, gràcies a la gentilesa de la seva intèrpret que en va fer donació a la nostra entitat ara fa vuit anys.

Més enllà dels escenaris, hi ha una faceta de M. Lluïsa Cantos que és la que ens permet parlar d’ella com d’una empresària cultural. I aquesta faceta no és altra que la de divulgadora de l’obra de compositors espanyols i hispanoamericans a Suïssa, una tasca que fa més de trenta anys que es desenvolupa sota el guiatge de la pianista catalana a la ciutat helvètica de Baden. En el seu llibre excel·lentment documentat, 25 años de música española en Suiza (Alpuerto, 2003), Luis Mazorra Incera recull exhaustivament l’activitat de la Fundación Música Española Schweiz des del 1979 al 2003. Si bé l’embrió de tota aquesta activitat fou un curs d’interpretació pianística d’obres de compositors espanyols iniciat el 1979, l’èxit de l’”empresa” es va ampliar a altres instruments. Es van organitzar cursos d’arpa, guitarra, orgue, castanyoles i veu amb la participació de professors de la talla de Nicanor Zabaleta, Rafael Puyana, Pepe Romero, Montserrat Torrent, Lucero Tena o Enriqueta Tarrés. Aquest mateix impuls va determinar que les activitats s’inscrivissin dins un marc jurídic que garantís la seva continuïtat, i així es va constituir l’Asociación Música Española primer (1983-1987), i posteriorment, la Fundación Música Española en Suiza (1988).

Un cop consolidat el projecte de la Fundació, M. Lluïsa Cantos i el seu primer marit, el violinista Angelo Maccabiani, van creure que calia posar en marxa un element d’expressió artística que divulgués directament les obres musicals que volien donar a conèixer al públic suís. Així fou com es creà l’Ensemble Hispano-Suizo (1993), un grup de cambra que s’inicià com a duet violí-piano i que arribà al seu zenit amb els concerts d’homenatge a Joaquín Turina i d’Eduard Toldrà. Després de la tràgica mort de Maccabiani l’any 1996, es féu un parèntesi a l’activitat del conjunt instrumental, que va canviar el seu nom pel de Ensemble Música Española el 1998.

Gairebé encavalcant-se en el temps, l’abril del 1996 la Fundació va crear un nou servei: l’Archivo Musical. Una col·lecció bibliogràfica de més de 1.000 obres de compositors espanyols, iberoamericans i suïssos, moltes d’elles dedicades a M. Lluïsa Cantos. Gran part d’aquest fons és de creació de compositors contemporanis. Aquest vast repertori es completa amb una extensa bibliografia i també amb una col·lecció de discos que, al llarg dels anys, ha configurat el que amb tota seguretat serà la col·lecció musical hispana a Suïssa. L’any 2007, en un gest intrínsec a la personalitat de M. Lluïsa Cantos, la pianista va fer la donació d’aquest llegat a l’Institut de Musicologia de la Universitat de Zuric. El fons, doncs, és a l’abast dels estudiosos i dels investigadors suïssos. Part de la riquesa d’aquesta col·lecció es troba en el fet que recull, com hem dit abans, obres de molts compositors catalans i espanyols contemporanis. Entre molts altres noms trobem els de Lleonard Balada, Salvador Brotons, Carmelo Bernaola, Delfí Colomé, Carlos Cruz de Castro, José Ramón Encinar, Antón García Abril, Ernesto i Rodolfo Halfter, Frederic Mompou, Xavier Monsalvatge, Joaquín Nin-Culmell, Joaquín Rodrigo, Eduard Toldrà o Joaquín Turina, per citar només els de contingut més representatiu.

És curiós constatar com, si ens remetem a un dels noms suïssos de l’inici d’aquest escrit, trobarem entre les referències de l’arxiu de la Fundación Música Española Schweiz quatre obres per a piano de Robert Gerhard, fill d’aquell vinater del mateix nom que va anar a raure a la localitat de Valls. Suposem que estaria molt orgullós de saber que, ni que sigui indirectament, ell va donar un fruit que amb el temps tornaria un benefici del seu país d’origen. I tot això -que no és poc- ho devem a una dona tenaç, pianista excepcional i pedagoga convençuda dels valors de la música del seu país fins a l’extrem de posar tots els mitjans al seu abast perquè la tasca que ha portat a terme sigui compartida i entesa pels seus conciutadans, ja siguin els del país helvètic o, per extensió, tots els que vulguin gaudir de la música hispana fora d’aquest territori.

* * *

Conocí a Maria Luisa Cantos hace casi tres décadas y no he dejado de admirar su gran motivación para transmitir sus conocimientos musicales y compartir su amor por el amplio abanico de la música española, del siglo XVIII al XXI, mucha de ella de compositores catalanes, desde Josep Galles (1758-1836 ), Antonio Soler (1729-1783), Frederic Mompou (1893-1987), Joaquín Nin- Culmell (1908-2004) o Delfín Colomé (-2008), entre otros, a maestros universalmente conocidos como Isaac Albéniz (1860-1909), Manuel de Falla (1876-1946), Enrique Granados (1867-1916), Joaquín Rodrigo (1901-1999) o Joaquín Turina (1882-1949) y todo dentro de un amplio repertorio con gran diversidad de estilos y versatilidad que abarca desde el Barroco, pasando por los clásicos europeos hasta los compositores mas modernos.

Su alta calidad técnica y estilística le permite afrontar con éxito los desafíos a los que se enfrenta siempre con entusiasmo, ya sea rescatando para deleite de estudiosos  partituras olvidadas o interpretando estrenos mundiales de composiciones innovadoras como el ‘Klavierkonzert Op. 17’  Francisco José Martín Jaime, galardonado en 1999 con el Premio Reina Sofía de Composición Internacional ante Su Majestad y con la Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española.

©Maria Ivanova

María Luisa Cantos lleva en el corazón la Barcelona natal y su Conservatorio de Música, en el que consiguió con 16 años el titulo de profesora de piano. Siguió su formación en París y Viena antes de debutar, con 24 años, en el mítico Carnegie Hall de Nueva York.
Desde entonces, y como una catalana verdaderamente universal, dedico su vida a interpretar en todos los continentes, antes y después de instalarse en Suiza en 1972, la música que ama y desea divulgar.

Junto a Angelo Maccabiani, su esposo fallecido, violinista y concertino de la Orquesta Tonhalle de Zúrich, creó la Fundación Música Española Suiza, institución totalmente privada por cuya labor cultural fue condecorada con el Lazo de Dama de la Orden de Isabel la Católica (en cuyo acto me permitió conocerla), y luego siguió en solitario aunque sin suficientes apoyos institucionales, por lo que se vio obligada a clausurarla en 2003, tras celebrar el XXV aniversario en España y en Suiza con toda su energía.

Además, en paralelo a sus conciertos en solitario o con prestigiosas orquestas de Europa, Estados Unidos y América Latina, impulsó también en 1979 los cursos de Interpretación de Música Española, que se celebraban en una recoleta sala de la ciudad suiza de Baden, y en los que mas de mil alumnos de todo el mundo pudieron asistir a clases magistrales de artistas como Pepe Romero (guitarra), Joaquín Nin-Culmell (composición) o Lucero Tena (castañuelas), entre otros.

 El tesoro acumulado en la Fundación de casi mil partituras, muchas agotadas, manuscritos, libros pedagógicos, facsímiles, discos compactos y antológicos, fueron donados por Maria Luisa Cantos al Instituto de Musicología de la Universidad de Zúrich para que estudiantes, estudiosos, musicólogos, curiosos o investigadores puedan consultarlo “ya que la mejor divulgación es la posibilidad de consulta pública”, dijo la pianista a raíz de la donación.

 Gracias a ser periodista de la Agencia EFE, el mayor medio de comunicación en español del mundo, que abarca todos los sectores, pude conocer a Maria Luisa Cantos y disfrutar de sus hermosas y trabajadas interpretaciones con su técnica depurada y su gran fuerza expresiva. La transformación de una relación profesional a la amistad profunda ha supuesto un hito en mi vida que aprecio desde la distancia física que imponen mis once años en Asia, ocho de ellos en China.

Si como dicen los asiáticos, el arte y la música crean lazos irreversibles, la honestidad y la sinceridad con las que Maria Luisa Cantos intenta transmitir al piano el espíritu de cada compositor “pues cada uno tiene su estilo para ser interpretado”, como dice frecuentemente, me han hecho agradecer al destino el haber conocido a la gran pianista, pero también a la gran mujer dispuesta a superar obstáculos para compartir el rico patrimonio musical que tanto ama.

* * *

Maria Lluïsa Cantos és per a mi, el valor d’una amistat que ja té una durada que sobrepassa el mig segle. La vaig conèixer quan tenia més o menys set anys. Venia a la botiga a portar-me un bordó trencat del piano de la seva professora, Rosa Mir, que per cert era una molt bona pianista. Aquesta visita es repetia i quan tornava amb un altre bordó trencat em mirava amb uns ulls molt expressius i un mig somriure de complicitat, que semblava dir “ja torno ser aquí”.

Molt aviat la seva mare em va avisar per anar afinar el piano de casa seva, al pis on vivien, al començament del carrer Balmes cantonada Ronda Universitat. Així va començar l’amistat amb la seva mare, i com que la nena estudiava molt el piano, potser cinc o sis hores diàries, la meva visita sovintejava, ja que el piano requeria afinar-lo i repassar-lo sovint. Així vaig ser testimoni del ràpid progrés de la Mª Lluïsa.

Quan l’any 1959, vàrem organitzar a la nostra botiga del carrer Balmes uns concerts mensuals, la Maria Lluïsa hi participà tot seguit i molt sovint estava disposada a cobrir el concert el mes que feia falta, fos com a solista o fent musica de cambra amb companys seus del Conservatori com en Josep Colomer, Pere Busquets, Juli Panyella i d’altres

©Maria Ivanova

Normalment,  jo l’hi anava a afinar el piano als concerts que, cada cop més, donava a l’Ateneu Barcelonès, al Col·legi d’Advocats, al Cercle Artístic… Recordo especialment el seu debut al Palau de la Musica el dia 19 de maig del 1961, amb l’Orquestra Municipal dirigida per al mestre Eduard Toldrà, interpretant el concert de Grieg. Tot seguit va començar a guanyar premis: el Premi Extraordinari del Conservatori Municipa lel 1960, i seguidament premis internacionals com el de Ginebra. Recordo que va  participar en cursos a Paris i Viena.

Ja era una gran pianista i començàvem a patir la seva absència. Celebrava concerts per tot el mon, especialment a Europa i Amèrica. Finalment quasi la perdem físicament del tot quan decideix quedar-se a viure a Suïssa.

Tot i així la nostra amistat continua sent forta, i aprofitem qualsevol oportunitat per veure’ns o parlar-nos. Un exemple recent i molt emotiu per a mi, es quan el 10 d’octubre del 2003, vàrem celebrar el 75 aniversari de la fundació de la nostra botiga. La vaig telefonar i immediatament es va oferir per col·laborar. Vàrem organitzar una reunió amb uns 50 amics. La presentació la va fer un altre amic nostre, en Joan Vives.
La Maria Lluïsa va donar un recital, tot recordant els concerts que havia donat a la botiga de Balmes els anys 1959-60-61 etc. i que sempre que podíem inauguràvem el curs el dia 10 d’octubre, data del aniversari de la mort del meu pare l’any 1946.

* * *

És amb una profunda emoció que escric aquestes línies tot recordant els cursos de música espanyola, i sobretot catalana, que M. Lluïsa Cantos oferia a Baden (Suïssa). Jo vaig tenir l’honor d’assistir-hi com a compositor convidat un parell d’anys i vaig quedar meravellat de l’organització, entusiasme i passió per la feina que feia la Maria Lluïsa per tota la nostra música. Les master classes es donaven a Baden (un poble no massa llunyà de Zuric), en un palauet envoltat de boscos, natura i bellesa. Els estudiants escollits eren majoritàriament suïssos amb moltes ganes de conèixer a fons la nostra música. La Maria Lluïsa s’hi entregava de valent demostrant en el piano tots els secrets, dicció i fraseig del gran repertori de la música nostra que tan bé coneix.

Per part meva, vaig gaudir escoltant obres meves de cambra i de piano sol per a joves artistes amb talent i molt oberts i atents a tots els meus consells. Varen ser uns dies molt especials perquè endemés de treballar la música, teníem l’oportunitat de conèixer les inquietuds dels estudiants i la part més humana de tots ells. Menjàvem junts en el mateix recinte i hi havia una ambient molt obert i relaxat.

©Maria Ivanova

Tot era exquisit i la gent, el lloc, el paratge i també l’organització acuradíssima, típicament suïssa.

És d’admirar tot el que la Maria Lluïsa Cantos ha fet per la nostra música a Suïssa. Ha aconseguit configurar un arxiu extraordinari de partitures i discos compactes. Tothom el pot anar a consultar, tant el repertori més tradicional (Granados, Mompou, Albéniz) com el de compositors contemporanis. Un arxiu complert i obert a totes les tendències estètiques de la història. Per tot això crec que M. Lluïsa Cantos mereix un reconeixement institucional perquè la seva feina és d’aquestes que es fa de mica en mica, sense lluir. Només es fa perquè s’estima el país i la música amb passió i gran entusiasme.

* * *

©Maria Ivanova

Sonograma Magazine comparteix un destí comú amb incomptables lectors i lectores. Ens reunim a l’escalfor de la música per reconfortar-nos en aquest exercici de comunicació.
El secret és gaudir amb la feina i sentir gust per editar una revista de pensament musical perquè som, al capdavall, aprenents de la vida. Davant la imposició d’un economicisme (diari i reiteratiu) d’uns temps (els nostres) desbocats per l’imperatiu especulador, ens agrada treballar per la difusió del coneixement. Ens interessa la qualitat per damunt de la quantitat; ens interessa el comportament ètic per damunt de discutibles actuacions competitives; ens interessa l’interès comú per damunt dels interessos personals.
Amb una irrefrenable fascinació per la música, volem compartir amb els nostres lectors aquests mots de Walt Whitman, traduïts per Anna Murià i Miquel Desclot:

«Existeixo tal com sóc, i això basta,
si ningú en el món no ho sap, estic satisfet,
i si tots i cadascun dels homes ho saben, estic satisfet.»

Resulta oportú, recordar unes reflexions que, ara més que mai, poden mitigar les inquietuds d’aquests moments de confusió i desànim. Van ser a Berlín, la tardor del 1932; Albert Einstein ho va dir així:
«Estranya és la nostra situació sobre la Terra; cadascú de nosaltres apareix aquí involuntàriament i sense ser convidat per romandre durant poc temps i sense saber el perquè ni les causes. Però hi ha una cosa que sí sabem: estem aquí per al bé dels nostres semblants, sobretot d’aquells de qui el somriure i la felicitat, en depèn la seva pròpia, i per al bé dels incomptables desconeguts, amb els destins dels quals ens hi uneixen llaços de simpatia».

* * *

Clementina Arderiu - © Fototeca.cat

Validar d’antuvi un bitllet en blanc al dellà, que és l’indret on la llum deixa de ser-ho, i fa i desfà la forma de les coses, on els colors esdevenen un silenci tenyit capaç d’explicar tot allò que només els infants poden entendre. I caminar pels carrers com l’ombra d’algú que ni imaginar podries. I caminar com aquell que desconeix el sentit de la paraula bellesa. I beure amb els ulls, l’aigua. I palpar amb la boca, l’aire. I sentir a les mans el blanc esgrogueït del fons dels poemes penetrant com una música tan densa que es podria tallar a mossegades, mastegar a bocins, i engolir-la, engolir-la com una història que cap llibre no podria contenir.
Tetxt: Jordi Badiella

El meu cant

De no cantar
jo m’entristia:
per mi és el cant
tal com el pa
de cada dia.

És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s’emporta un tany
de ma florida.

Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar
tota ma via.

La ventura

Qui tindrà fins a la fi
una mica de ventura?
L’encalçaves pel camí,
l’has servada amb tota cura;
només gira’t, oh mesquí!,
i s’esmuny com una fura.
Massa és cosa que no dur
per poder-la aconseguir.

Si la serves a desgrat,
sa revenja no t’oblida.
Tot l’esforç que hauràs posat
per tenir-la agemolida,
se’t tornarà soledat
al volt de la teva vida.
Ventura closa al tancat
no serà sinó mentida.

¿No fóra aciençament
esperar-ne l’escomesa?
La bala llançada al vent
ara ix, ara és represa,
que d’encert i mancament
la gràcia en el joc és mesa.
Juguem. La mort va duent
la gran ventura promesa.

Clementina Arderiu. Obra poètica. Edicions 62. Barcelona, 1973.
Copyright ©Hereus de Clementina Arderiu i Voltas, 1995.

* * *