Títol: Arquitecturas de la ausencia
Autor:
José María Sánchez Verdú
Intèrprets:
Radio-Sinfonie Orchester Frankfurt; Pascal Rophé, Peter Rundel, directores. Cello Octet Conjunto Ibérico; Elías Arizcuren, director. Ensemble Oriol Berlín; Ilan Volkov, director. Taller Sonoro. Trío Dhamar. Esteban Algora, acordeón.
Segell discogràfic:
Columna Música

Arquitecturas de la ausencia, José María Sánchez VerdúDeia el poeta castellà Antonio Gamoneda que el pensament poètic és música reduïda a un sentit rítmic de la paraula, generador fins i tot d’una significació, d’una semanticitat alterada, allò que Juan de Yepes anomenava “un no saber, sabiendo”.  No és mística la música de Sánchez Verdú, ni tan sols és un intent poètic per retrobar-hi el so primigeni mitjançant la descodificació del seu revestiment més heterogeni, aquell cant de Hölderlin. És una música feta d’essència, d’estats sonors eteris que no busquen la complexitat dialèctica en l’arquitectura de la forma sinó en la pròpia morfologia del so, redescobert per a ser de nou cantat, d’una manera nova, entre la plenitud i l’absència, entre el buid i la forma, una nova forma de comunicació perduda. No es un camí senzill; cal assimilar les lliçons i els exemples de grans mestres per tal de transitar-lo. Abans hi va haver Scelsi, amb el seu misticisme obsessiu de l’esfericitat del so. La profunditat de l’escolta esdevingué per altra part una renovació del pensament compositiu en l’obra de Luigi Nono, fins als extrems i corol·laris de l’obra de Lachenmann. Comptem també amb l’orfebreria de finíssims replecs de l’italià Salvatore Sciarrino (n.1946), on el so es troba confrontat als seus propis límits, en diàleg permanent amb la precarietat de la seva inestable existència dins dels paranys de la memòria. Als treballs de Sánchez Verdú (Algesires, 1968) hi ha una mica de tot això, potser perquè també ell va saber on havia d’anar a buscar per tal de situar-se en el panorama internacional de la creació musical contemporània. Les obres que ofereix aquest disc de Columna Música, un dels primers monogràfics dedicats ara ja fa sis anys a aquest compositor gadità, foren totes escrites en la passada dècada. Hi figuren obres orquestrals abassegadores com Qabriyyat (2000), Ahmar-Aswad (2001) o els Paisajes del placer y de la culpa (2003), al costat peces de format més reduït per a formacions de cambra, on trobarem el Trio III (2000) per a violí, violoncel i piano, la Machaut Architektur V (2004), interpretada pel conjunt sevillà Taller Sonoro i Arquitecturas de la ausencia (2003) magistralment servida pels vuit violoncels del Conjunto Ibérico d’Elias Arizcuren. L’Acordionista Esteban Algora interpreta, amb la rigorositat i sòlida tècnica que el caracteritza, l’única peça solista del disc, Arquitecturas del silencio (2004).

Text: Vicent Minguet

|
Espai web patrocinat per: Dinahosting