Títol: Density 21.5
Autors:
Andy Scott, Michael Nyman, Edgar Varese, Geoff Eales, J.S.Bach, David Heath, David Cullen,
Intèrprets:
Andy Findon, flauta i saxòfon baríton.
Segell discogràfic:
Nimbus Alliance

Density 21.5 Nimbus AllianceDesprés d’haver seguit una formació de flautista clàssic, el britànic Andy Findon desenvolupà la vessant de músic orquestral als anys 70 en les nombroses orquestres de l’escena britànica. Tanmateix, atret per l’experimentació i els instruments de vent, treballà com a saxofonista en tot tipus d’espectacles, bandes de música ètnica i col·laboracions en projectes de bandes sonores amb Michael Nyman. Findon va arribar fins i tot a formar part del Myhra Saxophone Quartet de John Harle, un dels saxofonistes més eixerits del Regne Unit, amic íntim de Michael Nyman, amb qui sempre ha participat en les més diverses coproduccions. Per altra banda, atresora bon nombre de col·laboracions amb la Michael Nyman Band o la productora de musicals d’Andrew Lloyd Webber. Intèrpret de tota la família de flautes, clarinets i saxòfons, en aquest disc per a Nimbus Alliance Findon ens ofereix un total de dotze peces, de les quals un total de deu constitueixen el primer enregistrament absolut. Al costat d’una versió agosarada de la Partita BWV1013 en la menor de Johann Sebastian Bach i d’un dels clàssics per a flauta sola del segle XX, la Density 21.5 d’Edgar Varèse -que Findon interpreta amb profusió de vibrato i accents expressius-, hi figuren estrenes dels britànics Andy Scott (1949-), Michael Nyman (1944-), Geoff Eales (1951-), David Heath (1956-) i David Cullen (1969-). La Sonata per a flauta sola d’aquest darrer, escrita en tres moviments -Moderato energico, Moderato agitato con rubato i Andante cantabile-, és potser una de les peces més originals d’aquest àlbum. Escrita expressament per al britànic, l’obra desenvolupa una escriptura temàtica amb elements harmònics, desplegats als nombrosos arpegis que recorren el discurs monòdic -entre virtuós i contemplatiu- d’aquest tríptic. Findon ens regala dues versions de la Song for Tony de Nyman, amb el saxòfon baríton i la flauta, respectivament. Tot i el seu domini tècnic i expressiu de l’instrument inventat pel belga Adolphe Sax el 1840, la versió amb flauta es presenta clarament superior, potser perquè va ser l’instrument que Findon treballà més seriosament durant els seus anys de formació al Royal College of Music.

Text: Vicent Minguet

|
Espai web patrocinat per: Dinahosting