El reputat pianista Vladimir Yurigin-Klevke, que escriu les notes del disc, interpreta un repertori de cinc compositors representatius de la música russa del segle XX. El pianista rus s’expressa amb habilitat tècnica que no deixa cap dubte sobre la qualitat de les seves versions musicals. Yurigin-Klevke, que es va donar a conèixer el 1969 quan, a l’edat de 20 anys, va guanyar el primer premi en el Concurs Nacional de Piano de Música Contemporània Soviètica, tocant música de compositors russos.
Nascut a Moscou, Yurigin-Klevke va començar a estudiar el piano a l’edat de quatre anys i va ser admès al Conservatori de Moscou, on es va graduar el 1972. Va ser allà on va rebre classes de Heinrich Neuhaus i Yakov Zak.
Delos Music ens dóna a conèixer en aquest CD el repertori d’un concert que es va celebrar fa uns vint-i-cinc anys a Moscou. L’interès per aquest enregistrament rau en la qualitat musical d’aquella versió històrica i, cal destacar, de l’associació que Yurigin-Klevke va establir amb destacats compositors russos; veiem com es considerava rus l’estonià Arvo Pärt.
Amb aquesta versió sabem, per exemple, que abans de l’estil de “nova simplicitat”, Pärt va compondre la seva Partita en l’època soviètica (1958-59), l’estil de la qual mostra un notori llenguatge d’avantguarda.
Les línies cromàtiques i les penetrants ràfegues de poderosa sonoritat de la Ciaconna (1961), una obra de joventut de Sofia Gubaidulina (1931), impressiona pels contrastos pendulars de tensió i relaxació.
Els 24 Preludes Op.34 de Xostakóvitx, una obra de profunditat, ombrívola, fosca. Aquesta atmosfera que ens endinsa a les zones més obscures de l’harmonia la trobem en les dues peces seleccionades dels 24 Preludis i Fugues per a piano Rodion Shchedrin, en què, com dèiem abans, els contrastos són, notablement, força extremats.
Kara Karayev (1918-1982), alumne de Xostakóvitx, va ser un compositor poc conegut. Les seves composicions estan impregnades de les harmonies i les característiques melòdiques de la seva nativa música d’Azerbaidjan. El llenguatge harmònic dels seus preludis, una selecció dels 24 Preludis per a piano, és el testimoni de la inventiva i l’encant de l’obra compositiva de Karayev.

Text: Núria Serra

Uuno Klami (1900-1961) va néixer a Klamila, ciutat situada al sudets de Finlàndia. De jovenet tocava el piano i la guitarra, també molt possiblement l’harmònium del seu pare, de forma autodidacta i, com molts finlandesos, el va marcar la solitud de la naturalesa verge del país escandinau.
Va estudiar a París a mitjans de la dècada de 1920.
Inspirat per la música de Stravinski i Ravel, va desenvolupar un estil compositiu neoclàssic. El compositor va treballar a fons melodies pentatòniques extretes de la musica popular finlandesa. El Kalevala, el poema èpic nacional, va ser també d’una importància cabdal en la seva producció compositiva d’una invenció melòdica particularment rica; va compondre la Kalevala Suite, Op. 23 (La creació de la terra)on el compositor mostra les seves possibilitats expressives amb plenitud i mesura.
La música de Klami es caracteritza per l’elegància i en aquest enregistrament d’Alba Records, que té un catàleg d’autèntics tresors de música finlandesa, s’hi apleguen petites peces per piano sol, cançons d’adolescència escrites entre el 1916 i el 1919, la Sonata en Do menor per a violí i piano de 1920 i la Pieni sarja (Little suite) de1957.
Sirkku Mantere, una violinista molt compromesa en l’educació musical, mostra la seva habilitat per infondre en els temes, una sensació de vitalitat, humor i improvisació.
El pianista Esa Ylönen és un músic que destaca per la seva entrega al seu ofici. Les seves interpretacions passen pel cor perquè el seu talent està al servei no solament de la música sinó també de la difusió dels valors de la pedagogia musical oberta a tot el públic. Finlàndia segueix sent un referent de l’educació, en tots els àmbits.

Text: Marçal Borotau

El segell discogràfic muniquès ECM Records ha publicat el vuitè àlbum del pianista i compositor ucraïnès Valentin Silvestrov (Kiev, 1937), «Sacred Songs», enregistrat a la Catedral de Sant Miquel de Kiev.
No és banal comentar que les cúpules daurades d’aquest monestir, que tenen una bellesa espectacular en si mateixes, van ser demolides per les autoritats stalinistes. La reconstrucció de l’Església de Sant Miquel va començar el 24 de maig de 1997 i finalitzada el 2004; originàriament, el monestir ortodox tenia tres naus i tres absis en la part oriental coronades per una sola i immensa cúpula daurada.
En aquest enregistrament, amb el qual se celebra el setanta-cinquè aniversari de Silvestrov, hi trobem una àmplia obra; recopila sèries de cançons, refranys, salms i oracions compostes des del 2006 fins el 2008.
Són peces corals, cançons amb una forta relació amb la poesia, que reflecteixen uns estats d’interioritat, màgics i lluminosos, on el compositor examina minuciosament els elements lírics de l’expressió mística de la seva música, inspirada pel cant litúrgic ortodox.
La interpretació a capella de les portentoses veus del Kiev Chamber Choir dirigits per Mykola Hobdych esdevé un acte de solemnitat i sacralitat; és la pura bellesa del so que capta l’oïda. Els solistes que intervenen en algunes de les cançons són cantaires del mateix cor. Cal destacar el duet de l’Alleluia interpretat Tetiana Havrylenko i Liliia Hrynova.
Sacred Songs són una sèrie de peces que mostren el treball obsessiu de Silvestrov; en elles evoca els primers estils musicals on s’hi esllavissen els detalls musicals i emocionals dins el context d’una llenguatge personal on hi podem trobar les arrels de l’avantguarda musical de Kiev que va atraure l’atenció del públic cap a la dècada dels seixanta.
Silvestrov creu que la melodia ha de ser l’eina d’un enfocament holístic i inalienable de l’organisme musical. Heus-la aquí.

Text: Carme Miró

Desideri Erasme, també conegut com Erasme de Rotterdam, va escriure en pocs dies l’Eloge de la Folie (Moriae encomium) en un dels seus sojorns a Londres, a casa del seu gran amic Thomas More (autor de la Utopia), a finals de 1509.
El 1511, Erasme viatja a París i allà encarregarà a Gilles de Gourmont la impressió i la publicació, per primera vegada, de l’Elogi. Quatre anys més tard, Johann Froben, pintor i editor de Basilea que es va formar al taller de Johann Amerbach (conegut perquè va utilitzar el tipus romà en lloc del gòtic i l’italià) edità una versió de l’Elogi il·lustrada per Hans Holbein; val la pena dir que aquesta edició va ser crucial per l’autor.
Erasmus van Rotterdam: Eloge de la Folie de Jordi Savall és un homenatge al gran filòsof i humanista del segle XVI, un dels millors llatinistes de la història dels Països Baixos, el llegat del qual fou recuperat a l’obra biogràfica Erasmus de l’escriptor austríac Stefan Zweig.
En aquest llibre-CD, Savall sintetitza el missatge fonamental en una sola frase, i ho fa entrellaçant els textos i les músiques del temps de la Reforma. Així escriu en la seva introducció: «Estem convençuts que aquest gran humanista, les seves reflexions critiques i el seu pensament filosòfic són encara avui una font de saviesa humanística i espiritual».
Aquest itinerari intel·lectual de creació musical concebut per Jordi Savall i Montserrat Figueras ha rebut el suport de Les Fondations Edmon de Rothschild i la col·laboració de nombroses institucions i persones que han treballat en aquest estudi profund replet d’interrelacions que donen testimoni de la riquesa artística del Renaixement.
El fil conductor d’aquest ambiciós projecte musical és la follia, la follia personificada que exerceix de manera categòrica el domini absolut sobre els mortals; un personatge gairebé heroic que rememora la basarda que produí el fanatisme religiós.
Els textos que construeixen el cos de la narració, seleccionats per Jordi Savall i Sergi Grau, són extractes de la seva correspondència i alguns dels seus escrits fonamentals. I els narradors són: La Follia, en la veu de Louise Moatay; Erasme, en la veu de Marc Mauillon i Martí Luter, Thomas More, Maquiavel i Stefan Zweig, en la veu de René Zosso.
Aquest àlbum que redescobreix Erasme com el gran humanista al servei de la pau i de la llibertat consta de sis discos amb il·lustracions d’artistes renaixentistes, fotografies dels assajos musicals,  els articles de Jordi Savall, JeanClaude Margolin, Jean-Christophe Saladin, Dr.Hans Trapman, Ricardo García Cárcel i Alexandre Vanautgarden i una bibliografia.
Els tres primers discos estan dedicats a l’Eloge de la Folie, Temps de réflexions i Temps de confrontations; i els tres restants dedicats a les músiques de l’època de la Reforma, Mille folies, Les musiques de l’humanisme I i Les musiques de l’humanisme II en un repertori que guarda un perfecte equilibri de sensibilitat i elegància.
L’enregistrament aplega gravacions que van des del 1988 fins el 2012, el muntatge i la masterització SACD dels quals ha estat realitzada per Manuel Mohino.
La impressionabilitat i la plasticitat sonora mostren la transcendència de la tasca constructiva d’una superba interpretació dels cantants, els narradors i els músics.
Hi ha moltes coses que Jordi Savall encara pot oferir a la gent delitosa de vitalitat musical amb la seva defensa de la pau i de la llibertat de pensament: exposar a través de la música la bellesa de la universalitat humana i habitar l’espiritualitat de l’ésser.

Text: Carme Miró

De Tete Montoliu hom ha dit que fou el músic que aconseguí col·locar Catalunya en el mapa del jazz internacional. L’intèrpret va fer història en publicar el primer disc de jazz de tot l’estat (A tot jazz, 1965), divulgà la nostra música arreu del món (“Catalonian folksongs”, 1978) i rebé el reconeixement de figures mítiques com Dexter Gordon i Thelonius Monk. Actuà, a més, amb músics de la talla de Coltrane, Grapelli i Chet Baker entre molts altres. Montoliu era un personatge eclèctic que, lluny de fer un jazz obscur i iniciàtic, sabia igualment com oferir una producció comercial d’alt nivell. Com a complement a la dilatada discografia del pianista, la Biblioteca de Catalunya custodia l’enregistrament que presentem avui, un disc no publicat que porta el títol genèric de Boleros de Grau Carol, amb etiqueta manuscrita i funda il·lustrada amb caricatures d’un dels músics, el guitarrista Manuel Bolao. Enregistrat cap a 1954, el disc ofereix sis talls que versionen boleros de Carol, interpretats pels cantants Lorenzo González i Pilar Morales, amb acompanyament de Mario Valero, Rafael Verdura, Bolao i el propi Montoliu.
La pròpia natura provisional i no polida d’aquest disc ens obre un valuosa finestra al procés creatiu de Montoliu i el seu grup, atès que tot es redueix a quatre versions del mateix bolero i dues d’una altra cançó, amb diverses combinatòries de solos, i cantades ara per González, ara per Pilar Morales. Malgrat que observem cert deteriorament del suport, aquesta digitalització inclou memorables solos de Bolao i Montoliu. Dintre de les limitacions d’un format de cançó comercial inferior a tres minuts i mig, l’afeccionat reconeixerà la simplicitat i destresa del frasejat de Montoliu, la seva excursió harmònica sempre fresca i el seu talent per la reelaboració melòdica. Les diverses versions ens revelen un Montoliu sempre canviant, sempre creatiu i impossible d’encasellar. En suma, es tracta d’un enregistrament més que digne de ser preservat, part del nostre cabal cultural.

Text: Neil Manel Frau-Cortes

És, inicialment, una qüestió de sensibilitat aquesta voluntat de recobrar per al públic l’obra compositiva, moltes partitures desconegudes, de Jan Dismas Zelenka que amb tanta cura s’hi estant dedicant el conjunt de música antiga de l’Ensemble Inégale i el cor Prague Baroque Soloists dirigits per Adam Viktora.
Jan Dismas Zelenka va néixer el 1679 a Lounovice pod Blanikem, un poble de Bohèmia. Es va educar al Col·legi jesuïta de Praga i posteriorment es traslladà a Dresden, la ciutat que va esdevenir, sota el regnat del rei elector August I “el fort”, el centre artístic europeu més important del segle XVIII. Tot i el seu prestigi, Zelenka, que va destacar en el conreu del contrapunt d’una obra de gran inventiva, no va obtenir el reconeixement social.
Va compondre la Missa Sanctissimae Trinitatis, ZWV 17, a finals de la seva vida, en un estat de salut molt feble. Deuria ser tot un caràcter perquè no es va sotmetre mai a les exigències de la cort, ni a les necessitats litúrgiques.
Adam Viktora ha reunit en aquest enregistrament una altra obra que contrasta amb el caràcter ombrívol d’una dimensió humana profundament religiosa de la Missa Sanctissimae Trinitatis. Es tracta de les dues àries i el recitatiu per a tenor del motet Gaude laetare ZWV 168, destinat a la festivitat de la Santa Trinitat.
La tècnica segura i l’expressivitat serena d’Adam Viktora, que se sent implicat amb aquest repertori, recrea, amb una versió mesurada, el lament d’un músic que va fer-se un lloc en una època de canvis.
Els grans moviments corals concertants que s’intercalen amb impressionants fugues corals i les àgils àries per a solistes, sovint en un llenguatge galant, van esdevenir massa moderns per al complex període barroc tardà.
Alguna cosa grinyolava en les esferes del poder.

Text: Carme Miró

Todavía recordamos mucho las maravillosas grabaciones de Cristina Ortiz; la pianista brasileña, que desde hace muchos años reside en Europa, sin duda una artista de profunda formación y sonido exquisito, nos ha ido ofreciendo generosas interpretaciones de autores tan diversos como Heitor Villa-Lobos, Wilhelm Stenhammar o Clara Schumann. No tenemos ninguna duda de que Ortiz domina una amplia gama de repertorio.
Ahora, junto al Fine Arts Quartet, recupera tres obras de cámara poco conocidas del compositor francés Camille Saint-Saëns, todo un lujo de inventiva e interpretación.
El cuarteto Fine Arts Quartet se fundó en Chicago el 1946, y con sede en la Universidad de Wisconsin-Milwaukee desde 1963. Sesenta años más tarde, es reconfortante ver cómo evoluciona el conjunto de cámara haciendo gala de la cohesión instrumental y del rigor interpretativo que han mantenido durante varias décadas, aunque con diferentes músicos.
Los violinistas Ralph Evans y Efim Boico, el violista Nicolo Eugelmi y el violoncelista Robert Cohen (incorporado al conjunto el pasado 2012) transmiten con nervio y energía la esencia de este legado de música de cámara norte-americana que ha actuado en todos los continentes.
Saint-Saëns nació en París en 1835; fue un pianista precoz y se sabe de él que a los diez años ya había memorizado las sonatas de Beethoven.
Aunque los dos cuartetos de cuerda de Camille Saint-Saëns no son muy interpretados ni se pueden considerar como obras maestras del género, hay que reconocer que el estilo conservador de Saint-Saëns contribuyó a desarrollar una obra de música de cámara con un gusto clasicista y formal destacable. Es de enorme interés la Barcarolle Op.108 que fue escrita para violín, violoncelo, armonio y piano. Años más tarde, Saint-Saëns hizo la transcripción que hoy podemos escuchar en esta versión.
No se le escapa al oyente la belleza lírica de algunos movimientos ni la exquisitez que manejan los músicos.

Texto: Marçal Borotau

Una de les personalitats musicals més destacables de l’Espanya de la primera meitat del selle XX, juntament amb els Turina, Falla, Albéniz, Granados, Mompou i tants altres, és sense cap mena de dubtes la del compositor alacantí Óscar Esplà (1886-1976). La seva obra roman quasi desconeguda. Són molts pocs els esforços institucionals que s’han invertit en promocionar-la, cosa que resulta bastant incomprensible si es té en compte la seva qualitat i dimensions. Esplá fou un músic complet. La seva formació és esveradora: estudis de filosofia, enginyeria i filologia a Barcelona, i estudis de composició amb Camille Saint-Saëns a París i amb Max Reger a Alemanya. La guerra espanyola el va portar a l’exili, i el compositor va escollir Bèlgica com a residència. Allí s’encarregà del laboratori musical i científic de Brussel·les fins al 1950, data en què torna a Espanya. El seu catàleg no és extens, ja que Esplà no es va dedicar mai per complet a la tasca compositiva. De fet, els darrers setze anys de la seva vida els va passar ensenyant al Conservatori Superior de Música d’Alacant, aleshores anomenat «Instituto Musical», que porta el seu nom des del 1958. Com a pianista de formació, Esplá va dedicar nombroses pàgines a l’instrument, la gran majoria escrites en un estil que podríem qualificar de neoclàssic, bastant influït per la tradició musical de la frança dels anys vint. Ara bé, les seves melodies busquen sovint un color típic del paisatge llevantí, amb una inspiració marcadament folklòrica, en la línia del seu temps. Sobta el fet que no s’hagi portat a terme fins a la data cap tasca exhaustiva d’estudi i recuperació de manuscrits o catalogació i datació de les diverses peces del seu catàleg. Jan de Kloe va publicar el 2003 un estudi biogràfic i de l’obra, que juntament amb algunes altres publicacions, entre les quals hi destaquen un monogràfic d’Emiliano García Alcázar, un estudi de Maria Victoria García que ens parla de la vida d’Esplà d’ençà de la seva tornada a Espanya i els tres volums dels escrits d’Esplá que va renuir i editar Antonio Iglesias a finals dels anys setanta, representen les poques temptatives d’estudi aprofundit. El pianista britànic Martin Jones (1940-) coneix la música de Falla, Granados, Albéniz, Turina, Nin o Mompou a la perfecció, i bona mostra d’això són els més de vint enregistraments que ha realitzat de l’obra pianística d’aquests compositors per a Nimbus Records en els darrers anys. Amb aquesta nova gravació de les obres per a piano d’Esplá —una gravació que s’afegeix a la realitzada el 1996 pel pianista aragonès Pedro Carboné, editada pel segell Marco Polo—, Martin ens ofereix una oportunitat única per a conèixer l’obra pianística d’Óscar Esplà, en un doble compacte editat per Nimbus Records que aplega obres tan belles com la Romanza antigua (1905) o els Cantos de antaño (1930). De les quinze peces enregistrades per Martin en aquest projecte, totes són anteriors al 1936, excepte la Sonata española op. 53 (1949), una obra que Esplá va dedicar a Frederic Chopin. Martin coneix molt bé aquesta música i sap dosificar tot tipus de recursos expressius amb una mestria i un criteri extraordinari que mostren en tot moment l’art d’un intèrpret en la seva maduresa.

Text: Vicent Minguet

El 21 de enero de 1904 se estrenaba finalmente con éxito en la ciudad de Brno (Moravia) la ópera Jenufa de Leos Janacek (1854-1928), tras haber sido pospuesta sine diem por la dirección del Teatro Nacional de Praga. El libreto se inspiraba en la pieza teatral homónima Její pastorkyna («Su hija adoptiva») de la escritora y dramaturga checa Gabriela Peissová (1862-1946), un drama que gustó poco cuando se estrenó en 1890 en Praga. Buena parte de su contenido fue utilizado por la autora en una novela posterior que ampliaba detalles sobre la procedencia y genealogía de los personajes. En 1894, Janacek utilizó parte del argumento de la obra para trabajar en un libreto operístico. El proceso de composición de la ópera lo mantuvo ocupado entre 1895 y 1897, fecha en la que abandonó temporalmente el proyecto. Fueron años complicados para Janacek, en los que se vio obligado a aceptar diferentes puestos como docente para asegurar el sustento familiar. En 1901 retomó el trabajo con nuevas energías y ya en 1902 terminaba el segundo acto. No sería, sin embargo, hasta 1904 cuando terminaría definitivamente la ópera. Fue un año fatídico, ya que le sobrevino la muerte de su hija Olga, a quien dedicó la obra. Jenufa se convertiría en su primera obra maestra absoluta, una obra que le abrió la puerta de los principales teatros europeos y que fue traducida al alemán por Max Brod. A pesar de las diferentes revisiones y de las orquestaciones que realizó Karel Kovarovic modificando los originales en 1906, 1911 y 1916, la obra mantuvo siempre su forma en tres actos. Jenufa es la historia de un complejo drama de amor y muerte que tiene lugar en un pueblecito rural de la región de Moravia en el siglo XIX. Jenufa, una muchacha de pueblo que vive con su madre adoptiva Kostelnicka, queda embarazada de su primo Steva, que pronto será requerido para el servicio militar. Recluida, Jenufa dará a luz a un bebé. Kostelnicka decidirá lanzarlo a un río, acabando con su vida y confesando a Jenufa, aún convaleciente, que éste había nacido muerto. La obra es de una intensidad musical extrema, con pasajes lentos descriptivos y una escritura vocal que toma de la lengua checa aquella prosodia que Debussy se había encargado de rescatar del francés en su Pelléas. La presente producción de Arthaus Musik, fue grabada en vivo en la Ópera de Malmö en 2011. El reparto es excelente, con una Erika Sunnegardh radiante y pura en el papel de Jenufa. La dirección escénica, soberbia, fue confiada a la irlandesa Orpha Phelan, que sitúa la historia en la Europa del este del período inmediatamente posterior a la segunda guerra mundial, con una tensión extrema y una lucha absoluta por la supervivencia física y psicológica.

Text: Vicent Minguet

También la poesía tuvo su paraíso en el tardo-barroco italiano. Así lo hemos constatado en la voz de Flavio Ferri-Benedetti que, con su perfecta dicción y su impecable articulación, permite acercarnos a la lírica singular que ofrece esta colección de cantatas profanas editadas por Cantus Records.
José Carlos Cabello, coordinador de este sello que encierra un ambicioso propósito, ha escrito una introducción histórica, una documentación apasionante, de los diferentes compositores para las notas que acompañan el disco.
Este conmovedor álbum se ha grabado en el Kloster Beinwil, un monasterio benedictino (Suiza) que con el tiempo se ha convertido en una comunidad ecuménica que recibe pelegrinos de todo el mundo.
Las obras seleccionadas en este álbum encierran personajes solitarios que indican un camino hacia el interior, una proyección que ilumina –o ensombrece- desde un lugar donde reina la pena. En la obra de Vivladi, Passo di pena in pena, que da título al CD, el personaje va pasando de pena en pena golpeado por unas olas. No sólo el matiz de las palabras, Ferri-Benedetti canta con pasión y sentimiento, sino también del fraseo musical del conjunto Ensemble il Profondo que, como ellos dicen, sólo tocan instrumentos originales de registro bajo (violonchelo, contrabajo, laúd, tiorba, clavecín, órgano) que se complementan entre sí. Eva Saladin y Sonoko Asabuki en los violines, y German Echerri a la viola son los tres artistas invitados. Para esta ocasión, el barcelonés Josías Rodríguez Gándara, que se ha especializado con Hopkinson Smith de la Schola Cantorum, desembarca las profundas sensaciones y algún tormento en la tierra firme de Scarlati, Ombre tacite e sole; de Bononcini, Ecco, Dorindam il giorno y de Vivaldi, Amor hai vinto. Ferri-Benedetti las embellece y las adorna con naturalidad, sin forzar el color ni los afectos.
Cabe destacar, en una versión especialmente emotiva, la interpretación de la Sonata a tre in Fa minore, op.8, no.9, compuesta en Ámsterdam el 1744 por el célebre Pietro Antonio Locatelli.

Text: Marçal Borotau