Títol: Symphony No.9
Autor: Gustav Mahler
Intèrprets: London Symphony Orchestra
Direcció: Valery Gergiev
Segell discogràfic: LSO Live
La darrera entrega de les simfonies de Mahler dirigides per Valery Gergiev amb la London Symphony Orchestra és potser la simfonia més ben planejada i interpretada del director rus.
Recordem que, l’estrena pòstuma de la novena simfonia de Mahler va ser dirigida pel seu amic Bruno Walter el 26 de juny de 1912.
Inicia el primer moviment de la simfonia amb estils contrastants; des d’una llunyania sonora, en una inusual dolçor, construeix tota una microestructura musical de profunda introversió i descansa en un tens repòs.
Mahler va compondre aquesta simfonia de la foscor – en el seu cinquantè aniversari- amb l’ànima ferida, sotmesa a intenses idees sobre la mort, el silenci i mortificada per crits i murmuris de la llunyania. L’etèria simfonia esdevé el testimoni del convenciment que el compositor austríac tenia sobre la continuïtat de la vida després de la mort.
Mahler compon la convulsa simfonia amb connexions temàtiques que apareixen en els quatre moviments; abruptes canvis de tonalitat, melodies que apareixen i desapareixen en una orquestració molt ben elaborada. Sorprèn el vals del segon moviment davant el sarcasme del tercer moviment, el Rondo- Burleske: un contrapunt feroç en què la burla, plànol contra plànol, envaeix el discurs musical de tragèdia i desesperació.
Valery Gergiev intenta recuperar una sonoritat originària del prodigiós llenguatge mahlerià, aportant imaginació emocional i versatilitat. La London Symphony Orchestra desplega una esplendor i musicalitat d’altíssim nivell en aquesta obra mestra, en la qual es fa palès tant la sensació de dramatisme i desesper com l’acceptació final de la pròpia mortalitat.
Text: Carme Miró
