Títol: Neither
Autor: Morton Feldman
Intèrprets: Sarah Leonard, soprano.
Radio-Sinfonie Orchester Frankfurt
Direcció: Zoltán Peskó
Segell discogràfic: Hat Hut
Col·lecció: hat[now]ART 180
L’aspecte glaçat i contemplatiu de la música de Morton Feldman (1926-1987) ha estat definit en ocasions per un sentiment de clara arrel posthegeliana, la mort definitiva de l’art. Per bé que l’autor no es va expressar mai sobre aquesta qüestió concreta, sí que ho va fer quant a l’estat de les coses en la composició. “Era massa bonic per a durar”. Amb aquestes paraules despatxava Feldman el 1972 la qüestió de l’autonomia de la música, tan discutida després del final de la Segona Guerra Mundial. La seva va ser una veu impregnada d’altres i, sobretot, influïda per les arts plàstiques. L’amistat que unia Feldman amb els protagonistes de l’expressionisme abstracte americà el va portar a pensar que potser era el color instrumental l’element que privava el so de la seva immediatesa, dotant-lo d’una significació precisa. Calia doncs situar-se a una certa distància del material per tal de preservar la puresa d’una indeterminació
de què el sentit de la forma no estigués totalment absent, com ocorria a l’obra de John Cage. Feldman abandonaria així la notació gràfica als anys 60, arribant a la conclusió que “la notació determina l’estil”. Si busquem a Neither els trets habituals d’una òpera no els trobarem pas. Estem davant un monodrama -com ara l’op.17, Erwartung, d’Arnold Schönberg-, per a soprano i orquestra. Les línies de Samuel Beckett que donen vida al cos textual de l’obra són d’una naturalesa gairebé mímica, amb una única protagonista sobre l’escena. Les combinacions orquestrals es presenten com els ecos llunyans d’una alquímia sonora redescoberta. Feldman ens redescobreix tota una gama sonora, plàstica, un pulmó gegant que respira, s’expandeix i es contrau, embolcallant el cant melismàtic i distant fins a fondre’s amb un mantra de síl•labes abocades al silenci, un silenci emocional d’intensa tensió descriptiva. Beckett descriu al seu monòleg intern un estat de consciència, un estat contemplatiu; la música recull aquí els productes de la memòria i el fruit de l’absència, de l’economia escènica, esdevé una eina per a transformar l’espai. Sarah Leonard està esplèndida, i Peskó sap extreure de l’orquestra de la Ràdio de Frankfurt les més fines textures. Un equilibri difícil, un compromís mai definitiu entre l’extrema sensibilitat d’uns ostinatos fràgils i uns nivells dinàmics liminars. El resultat: una interpretació viva, plena de bellesa i de força latent.
Text: Vicent Minguet
