Títol: Tonades dels segles XVII i XVIII
Autor:
Robert Gerhard
Intèrprets:
Nancy Fabiola Herrera, mezzosoprano i Mac McClure, piano
Segell discogràfic:
Columna música

Robert-Gerard-TonadesLa melodia més antiga en aquesta selecció d’arranjaments és el villancico “¿De dónde venís, amore?”, procedent de la col·lecció Vihuela d’Enríquez de Valderrábano, Silva de Sirenas (Valladolidad, 1547). Altres quatre tonades es remunten també a la segona meitat del segle XVI, i la resta pertanyen als segles XVII i XVIII. Robert Gerhard (1896-1970) les va arranjar al començaments de la seva carrera com a compositor, quan, de fet, encara estava sota la tutela de Felip Pedrell (1841-1922). Va ser el mestre Pedrell, com se sap, un dels artífexs del ressorgiment musical de primer ordre de l’idioma espanyol, fruit de la qual tasca va publicar, entre altres, els quatre volums del Cancionero musical popular español (Valls, 1918-1922). I és d’aquesta obra d’on Gerhard va extreure el repertori que ara ens presenta aquest disc, amb l’esplèndida, sensual veu de la mezzosoprano veneçolana Nancy Fabiola Herrera, acompanyat pel destre pianista nord americà Mac McClure.
Per força, doncs, s’han de considerar aquestes “composicions” exercicis d’estil d’un jove músic que, encara avui dia, dit sigui de pas, no ha rebut tot el reconeixement artístic i el lloc que li pertoca al panteó musical del segle XX. Aquestes Tonades mostren un jove amb talent, inquiet i inconformista, i, sobre tot, ofereixen una interessant –i entretinguda!- estona de música d’arrel popular “posada al dia”, o millor dit, modernitzada. És fàcil buscar aquí tocs de genialitat i entreveure al Gerhard madur, al cap i a la fi, la història juga amb nosaltres a l’hora de fer avaluacions crítiques. Però més enllà d’escoltar aquestes cançons com a prefiguracions, com a exercicis d’un artista que encara havia de madurar, crec que el millor és gaudir-les pel que són en elles mateixes: deixar-se endur per la veu d’Herrera, càlida i rodona, seure i no pensar coses com que Gerhard va crear partitures molt superiors. Potser es tracta d’això, en efecte, de sentir-les i no pas de pensar-les. Sent així, s’ho valen.

Text: Pau Centellas

|
Espai web patrocinat per: Dinahosting